Le Moulin de la Galette

Un bon dia es despertà sota el mateix sostre que la seva dona i la seva filla. I va decidir que es dedicaria a viatjar a la recerca de la felicitat. Trobà la seva estabilitat personal en aquest no parar, en aquest món gran, que de seguida li semblà petit.

Rainer Maria Rilke naixia a Praga a finals de l'any 1875. Naixia l'últim romàntic. Sentint, des d'aquell 4 de desembre en que veié la llum, fins a aquell mai oblidat 29 de desembre de 1926 en que desaparegué -essent-ne ben conscient de que ho feia-, la vida i els seus indrets més inoportuns i curiosos a flor de pell.

Abans que la leucèmia s'endugués a aquells ulls tan detallistes, Rilke, escriví obres com Els sonets a Orfeu o Elegies de Duino.

Abans de comentar dues de les seves obres, us diré que no feu cas absolut de les meves paraules. Perquè ignoro la llengua alemanya, llengua amb la qual Rilke escrivia habitualment, tant com ignoro el perquè de la nostra existència. Mai cap de nosaltres podrà saber que és el que realment Rilke deixava anar en la seva poesia, perquè aquella aroma de significat que totes les poesies duen, em mancarà a causa de la meva desconeixença de l'alemany. Potser en un futur, ho podré entendre. I si sabeu alemany, sentiu-vos altament afortunats, car malgrat que hagi llegit Rilke en la meva llengua, els seus mots, no m'han deixat dormir.  

Senyores i senyors: René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke (o això diuen en alguna biografia de no fiar).

Imatge: El rai de la Medusa de Géricault, Rilke rau dret davant de tot, el rai és petit i ple i el món enfurismat i desconegut... Quanta força! Tant pel que lluita, com pel món indomable. Totes dues coses juntes, fan una poesia com la de Rilke.

El do de mesclar èpoques, contextos i uhs.

Durant la setmana del 14 al 21 de Maig la capital catalana s’omplí de poesia per tots racons. A part del “Festival Internacional de Poesia de Barcelona” que aconseguí convertir la nit en dia, vaig poder presenciar d’ entre tots els actes que se celebraren un recital que no em deixà indiferent. Aquest fou el de l’ Enric Casasses que recità gran part de la seva obra UH.

Es va treure el barret, lleuger. Mirava al centre amb seguretat, tot i que desviava les mirades esquerra i dreta enllà.

Semblava que les paraules sortissin de les puntes dels seus cabells descolorits i esquerps pel món.

Cada vers una esgarrapada, i cada esgarrapada un esternut, i cada esternut una nova paraula. Prenia amb força aquestes paraules amb els dits fins i atents, molt atents. Ja eren seves!

De totes elles en creà un fil, es creà a ell mateix.

Remenava entre la paperassa ordenada, però rere els seus ulls qui sap si entortolligada. Remenava, buscant potser, un palet on envoltar-hi el fil. Potser no va trobar el que buscava, malgrat això digué.

Digué i digué llarga estona... Tenia un cap escanyolit, com una pansa d’aquestes que al mastegar-la és dolça, enganxifosa i persistent. O com una pruna lila seca. Era un cap gros, malgrat tenir-lo petit. Un cap gros esclatant a cada gest-mot.

Digué, en definitiva, digué llarga estona... que fou escassa.

Creava l’harmonia del temps els espais i les imatges que surten de la ment, just acabades de collir. I posades a l’olla.

I allà hi suraven les seves paraules, enmig d’una aigua que quan bull es projecta en un ara que es torna l’ahir per uns segons... Semblava mag. Ho vaig pensar més d’una vegada. I encara ara convisc amb el dubte.

La poesia d’Enric Casasses està feta en una estratosfera més enllà. Està entre allà i aquí. Concretament es troba en la estratosfera número catorze, o número uh. No ho recordo. Si més no sé  que és aquella des de la que pots picar d’allò raonable i científic. I posar-hi alhora un polsim d’allò altre. Enmig d’un paisatge més enllà del missatge genial.

I dels sons i onomatopeies, sap fer-ne una paraula, i la definició més llarga. La definició més llarga: Uh.

Quin sentit. El té tot velles de cabells blancs repugnants que viviu en el rococó més extrem i perdut, velles de cor de floc de neu, que també presenciàveu la sala, fastiguejades. Vosaltres, com tot, absolutament tot i tothom, també hi sou dins de les seves paraules. Dins l’olla. Ell.

Ell és el sentit.  Ell és el fil conductor. O potser el conductor d’un fil que ens entortolliga a tots els humans i tot el que nosaltres arrosseguem.

Ans... piraré.

Imatge: Mona Lisa de Basquiat, perquè Casasses mescla allò del passat amb el present esbojarrat.

Durant la dècada dels seixanta, època de la joventut de la Mundeta filla, varen succeir tot un seguit de fets que desencadenaren alguns canvis socials. I recordem, que quan esdevenen canvis en la societat és perquè primer canvia la mentalitat d’aquesta.

La joventut de l’època, joventut del demà, sense la por d’aquells que han viscut guerres, però conscienciats per l’ombra d’aquestes en els rostres dels seus familiars, alçaran les mans reclamant drets, cridaran amb força reivindicant una ideologia. I tot això sempre des d’uns ulls que duran com a lema la pau. Això, a grans trets, és un resum del que passarà a nivell mundial.

Malgrat tot, hi haurà guerres i revoltes que potenciaran que aquestes mans s’alcin amb més esma i aquestes veus sonin amb potència.  

D’aquí doncs, no només en naixerà una societat amb uns mateixos objectius. No sols la veu romandrà en la massa. Sinó que d’aquesta començaran a sobresortir-ne artistes que, cada un des del seu àmbit, reclamarà el que ja havia reclamat quan la seva veu es barrejava amb d’altres.

Pel que fa a la música trobem els The Beatles, un dels grups primordials d’aquesta dècada, que varen revolucionar la societat. Ells varen mantenir viu l’esperit del rei del rock, el primer que va fer honor a la paraula canvi. Els The Beatles però hi afegiren el seu caràcter, un caràcter que varen prendre de la societat del moment. Les lletres dels The Beatles corresponents al seu primer període -els seixanta- parlaven de fets quotidians, de les preocupacions de la joventut, d’historietes simples d’aquell noi, d’aquell jove. D’aquell que ja no tenia la mateixa visió de la vida que els seus pares. D’aquell sense por, entusiasta, conscient del món, però aquest vist amb la inconsciència de l’edat. Veiem doncs que, en un personatge hi rau tota la mentalitat d’una època.

També fa referència al -per a molts- rei del soul, l’Otis Redding. Concretament cita el seu primer àlbum publicat l’any 1964 "Pain in my heart". Redding fou un noi desafortunat econòmicament durant la seva infància i adolescència. I va ser amb l’energia de la joventut com va decidir, i aconseguir, superar aquest bassal. Finalment, lluità per un món millor amb la seva veu i cançons. Otis, mai no es quedà de braços creuats esperant un demà, perquè -sense saber-ho- el demà era ell.

En el mateix any en que l’autor de "Pain in my heart" apareixia en aquest món, també ho va fer el "magistral Bob, l’intocable Bob, el fidel Bob", tal i com descriu la Mundeta a Bob Dylan.

Tots sabem que en Bob Dylan, artista polifacètic, gràcies a les seves lletres contundents i poètiques difuminant-se amb música que sembla que regalimi per les parets de cases i edificis i se n'endugui el crit i l’ ideal dels que hi viuen dintre, va fer tremolar, i encara ho fa, als joves liberals, com ho és ell.

Va posar cullerada a aquesta sana empenta que els  joves dels seixanta duien a flor de pell. Ell, ho feu a través d’un esperit bohemi i, fins i tot en podríem dir, de vegades beat. Cal dir que no sols feu sonar la seva harmònica i recità la seva poesia, sinó que també participà en diverses manifestacions que obriren les portes a un nou pensament col·lectiu.

Veiem que durant aquesta dècada nesqueren noves ideologies, noves formes de veure el món, la vida... que feren canviar les rel·lacions a petia escala -entre un grup d’amics- i a nivell massiu. Sols cal fer un cop d’ull a les intervencions i pensaments de la Mundeta filla que a vegades dins d’ella mateixa se sobreposen amb la ideologia de la seva mare o àvia.

Montserrat Roig ens parla no només de la guerra civil, sinó també dels moviments culturals que esdevingueren arrel d’aquesta o d’altres fets històrics. Però sobretot ens mostra de ben a prop les reaccions de les persones vers aquests fets i com aquestes es veuen immerses en aquests moviments culturals. Una de les protagonistes n’és la Mundeta filla, que visqué l’època de canvi. I de fet és, de les tres Mundetes, la més rebel.

I aquesta Mundeta, és avui, la nostra mare.  

Imatge: The Beatles, màxims representants d'aquesta dècada.

Sota el títol de “Candilejas Agónicas” s’hi amaga una crítica a la poca categoria i poca presència del teatre català de l’època. L’article fou escrit per Joan Oliver, però signat amb el pseudònim de “Jonás”; i es publicà a la revista Destino l’any 1955.

Oliver diu que el teatre català està desapareixent, està clarament agonitzant. L’actualitat teatral del moment es basa en obres d’un argument pobre i ridícul que cada vegada rep menys espectadors, i sobretot, menys aplaudiments. Esmenta Segarra com a únic supervivent enmig d’aquesta pesta. Però òbviament recolza que el teatre català no pot reduir-se a un autor, per més eminent que sigui.

Però, qui és el causant d’aquest terrible fenomen? El cinema, el simplista cinema nord-americà. Que sedueix la massa sense opinió. La societat ha estat arrossegada per la potència d’aquest tipus de cinema, perdent així el gust pel teatre que, s’ha anat empobrint. L’autor té molta raó quan diu que l’emoció i la proximitat que es viu en una representació teatral, no es viu en una pel·lícula. Però sembla a ser que el poble, ha deixat de banda la sensibilitat i ha donat protagonisme a l’acció cinematogràfica.

Veiem que Oliver considera que el vertader teatre es basa en el text, en la paraula viva. No pas aquell on el protagonisme rau en la llum i els efectes especials, en un intent de dur a escena les tècniques cinematogràfiques. Creu que aquest és el teatre comercial i de baixa categoria, que solsament té el do de cridar l’atenció, sense seduir les ments espectadores. I lamenta que a aquestes no els balli cap idea pel cap, no els inquieti quelcom i que s’oblidin del que han vist així que posen un peu al carrer.

Tot i així, Oliver té l’esperança en aquesta minoria té present la malaltia i hi intenta posar remei. I dic intenta, car aquests pocs amants del bon teatre, no tenen prou recursos per a una bona escenografia, vestuari i sovint, ni tan sols per una sala ruïnosa, en qual amb prou feines s’hi cap.

Dóna com a solució l’altruisme per part d’aquells amb un cert poder econòmic i amb amor a la cultura. I proposa i espera que aquests siguin la roda que li falta al carro del bon teatre per recuperar-se i continuar fent camí.

Un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l'abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la gran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencaré tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s'ompliran d'amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
potser un dia faré un pas endarrere
però un dia no hi haurà qui m'aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot.

No podia pas no subratllar una poesia que du la nostra edat com a títol. És un poema ple de versos farcits de contradiccions dits per una mateixa persona.

Això representa amb tots els ets i uts com som els humans. I sobretot com som en l'adolescència, tot i que, amagat amb més o menys destresa, ho som tota la vida de contradictoris. En aquesta obra però, aquest joc de clarobscur és quasi brutal. Vegem-ho: "Un dia(...) em clavaré la patacada (...) i un dia em salvarà un àngel", o bé, "un dia seré massa i un dia seré xunga".

Cal dir que tots aquests punts de vista oposats convivint en la mateixa poesia estan plens d'energia, energia per arribar a afirmar que "inventaré un sentiment nou" i, encara més energia, esme, voluntat i valentia per dir "un dia passaré de tot".

Un indici clar d'aquest neguit de joventut, que sobta de bon principi fins i tot al lector atrafegat és  aquesta reiteració del nexe "i", acompanyat de "un dia".

La "i" és símbol d'espontaneïtat, de decisions preses a l'atzar i a l'instant, et fa pensar en ocurrències d'aquelles que sols les fas realitat si no t'atures a meditar-les -senyal ovbi d'adolescent, o potser de romàntic, o potser... d'humà?-.

Aquest "un dia" rau en l'obra, en l' inici de la majoria dels versos, representant la manca d'agenda... M'explicaré: El protagonista no ens parla pas d'un dia concret, sinó d'un dia qualsevol, d'un fet no pautat, que succeirà un dia no acordat. Parlem doncs d'un impuls quasi sobrenatural que ens farà decidir -sense adonar-nos-en- de que aquest dia pot ser el dia, i finalment veurem que la jornada, tampoc serà transcendent perquè, correm-hi tots, demà quelcom de nou ha de passar!

Veiem doncs aquest esperit ple de força vital que als disset anys pren importància, siguis de ment quadrada o de ment rinxolada.

Sentiu el batec de les paraules del poeta? Ell, ha sabut copsar en versos breus el ritme del nostre cor, i en aquesta poesia, el sentim a l'uníson.

Imatge: El jardí de les delícies d' El Bosco. On hi veiem com bull enèrgica la humanitat.

El senyor Casasses és la nostra veu, la veu de tots, la veu purament humana; sí, la sincera i explícita.

L' incomparable i inconfusible Enric Casasses nasqué, i amb ell tot un nou punt de mira, a Barcelona l'any 1951. I per sort rere el típic guionet després de l'any de naixença de l'autor, d'aquestes biografies de pa sucat amb oli que trobem com si res per el gran reialme virtual, en aquest cas, no trobem una data de defunció.

I és que compartim món amb Casasses, amb aquest artista que és l'eix d'un estil poètic català.  

Enric Casasses ha experimentat amb tot tipus de poesies ben inversemblants entre si. L'autor passa per estils com el Renaixement, el Barroc i fins i tot la poesia medieval, que contrasta deixant-nos a tots enlluernats amb l'estil surrealista, que sembla a ser que és amb la que normalment l'associem.

Algunes de les obres més rellevants d'aquesta icona de les paraules i les sensacions són: La cosa aquella, No hi érem, D'equivocar-se així, Canaris fosforescents, etcètera. Tots els esmentats han estat premiats.

Estrafolari i proper, concret i alhora d'arreu, enrevessat i clar... solsament pot ser: Enric Casasses.

Imatge: El cantant, de Joan Miró. Perquè aquest artista canta amb colors vius i contundents.

A LES FOSQUES, de l'obra Tot és ara i res, 1970

Visc a les fosques,
avar d'imatges col·leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
 
Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

Quan vivim a les fosques, sempre hi ha un motiu, quelcom que no hem aconseguit, i som -com molt bé empra el mot Vinyoli- avars d'allò que no tenim. D'allò que solsament rau en imatges, més enllà dels ulls, en la ment, i que està evocat sobre nostre "com munts de cartes": paraules, "i fotografies": instants.  

Aquest moble del qual parla l'artista, no deixa de ser l'home capficat. Paraula que defineix quasi a la perfecció aquests versos: cap-ficat.

El moble que grinyola, pesa massa tot el que roman ara en ell. Sobretot "de nit", perquè quan no ha silenci, senyores i senyors, és molt senzill pensar, massa.

Les paraules de l'autor són clares, reals. És una metàfora tòpica i potent. Sols cal fer un cop d'ull a l'expressió "roseguen els corcs", molt utilitzat també per d'altres autors.

Ara ens descobreix que aquest moble es tracta d'un calaix, un calaix ple del pes de la buidor de no tenir, el pes de la derrota després de l'esforç. Quan diu: "haver esperat tantes vegades i que no hi hagi mai trobat", fa que afegim ràpidament un adjectiu a la derrota, aquest és immerescuda.

Finalment veiem que aquest rosec continu, ja acceptat, ja quasi no dol, perquè s'ha convertit en quelcom, per desgràcia, quotidià i monòton. I ha esdevingut així per manca de valentia, per falta d'una mísera i alhora vital empenta -com el que va suposar la frase de Rilke al poeta-.

Tal i com ell mateix diu en l'últim vers, no aconsegueix els seus desitjos, i ja no només això -no vulguem començar la casa per la teulada, anar tant ràpid- sinó primerament vèncer al corc -després ja assolir els desitjos-, a causa de la covardia, el de vegades tant malaurat seny, i sobretot la impotència -sí, aquella que perfora  il·lusions i inunda primer, finalment escanya amb les seves arrels.. i ai las! Com dol l'ofec!- .

Vers aquesta poesia que ens parla de la VIDA sols vull fer un crit que reuneixi les següents lletres: ENDAVANT!

Imatge: "El vampir", de Munch. Perquè si vivim a les fosques, la negror se'ns cruspeix.

LA PEDRA SOLITÀRIA, de l'obra Realitats, 1963

Trapezis del matí: cordes fulgents,
anelles invisibles. Respirava
la llum, filtrant-se per clivelles
de finestró. M'he despertat, em gronxo,
caic daltabaix del cec abisme groc.
 
Eixides: amagatalls de paraules
entre fullatges habitats pel cant
de l'ocell blau, remorejar de fonts
entre falgueres, safareigs blavosos
d'estiu, la tarda reflectint-s'hi, graves
de clar jardí, per on ressonen passos
d'infant.
Realitat és ara
i això:
m'he aturat caient
de paraula en paraula,
com per grades de sol,
avall, al fons del cec abisme groc,
on lluu cremant la pedra solitària.

Heus aquí una poesia de reflexió del propi autor sobre la seva realitat.

Ja de bon matí, sent que res no és estable  perquè els "trapezis del matí" amaneixen l'escena. Se sent atrapat i no veu la llum de forma clara, sinó de forma translúcida. Fixem-nos-hi: "Respirava la llum, filtrant-se per clivelles de finestró". Finestró, afirma, no pas finestres amplies. Tot és petit, estret i mal il·luminat quan es desperta.

Enmig d'aquest vaivé quasi de circ en el que un nou dia comença, perd l'equilibri i cau per "el cec abisme groc". Groc, color que, primerament, du mala sort als actors, i per tant a la humanitat -és el que som-. I en segon lloc, ens fa pensar en el poeta andalús Juan Ramón Jiménez i les seves sinistres paraules en el poema Primavera amararilla, que des que va caure a les meves mans, el color groc s'ha anat tornant repugnant, malèvol, angoixant, maquiavèl·lic i tenebrós.  

"Eixides", busca Vinyoli abans de descriure un refugi que, malgrat la connotació negativa de la paraula refugi, veiem que és un refugi plaent. Potser: la salvació.

Un refugi on hi escriu, per tant és un "amagatall de paraules". Situat entre la natura, reflex romàntic evident de la llibertat; on hi predomina el blau, color de la serenitat. Ens parla també de l'estiu i d'un infant; recordem que Vinyoli de petit era feliç estiuejant.

Sobtadament fa un salt i surt d'aquest ambient que havia creat per dir-nos, essent ben explícit, que és la realitat. "Realitat és ara i això", és a dir, la realitat és el present. 

L'autor ha deixat de fer aquest viatge: "m'he aturat caient (...) al fons del cec abisme groc" per pensar en el present, que recordem que és allò real, i allunyar-se del passat, que ja no existeix.

Acaba dient que al fons d'aquest abisme hi ha cremant la pedra solitària. Vet aquí un enigma, que solsament podríem resoldre demanant a l'autor... Què és la cremant pedra solitària? Jo responc -però no m'escoltéssiu pas car sóc la que més ignoro la solució- que aquesta pedra és el passat que, malgrat no existir, no deixa de bullir i alhora pesar i, aquest abisme groc pel qual el protagonista queia és el camí que de vegades emprem, quan el pessimisme truca a la porta, i que pot arribar a convertir el passat, en el nostre present, i per tant en la nostra realitat.

Si fora així, malaguanyada vida, oi humanistes?

I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

   1

i quan confiats els arbres es vesteixen

ignoren els seus ulls

nit       dia       sol       estelada plena

i les rodes de la fortuna de la seva sina

i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

ignoren el seu ventre

                                     damunt la cripta ufana

                                      que flameja el seu cos

vas de l'amor

                        llet i mel en son clos

                                                           flor d'atzabeja:

-quan confiats els arbres es vesteixen

               Ella és la Primavera

i2

com una fletxa el seu mentó

   quan besa

-com una fletxa els seus braços alçats

la seva sina com  una sageta

-una sageta els seu gest marxant

fletxa

            arc

                        sageta

                                   sagrari de carn:

i la joguina                               com la més tallant

Heus aquí una de les poesies de la seva obra mestra, d' El poema de la rosa als llavis. El poema més conegut, i hi ha molts motius perquè ho sigui, d'en Papasseit.

Fa una descripció plena de metàfores, de símbols, que descriuen a la seva amant. Papasseit ens convida a passejar pel cos d'aquesta mentre fa referència a tots els indrets que més l'atrauen: els ulls, la sina, els colzes, el ventre, la cripta ufana... Veiem doncs que fa un viatge començant pels ulls, que ja són la primera espurna que encenen el que més endavant, quan arribi a la cripta ufana, es convertirà en flama.

Cal dir que en la segona part de la poesia, un cop ja ens ha presentat a la Primavera, la seva amant; ens descriu com n'és d'àgil i veiem, com li agrada ho sigui.

Així doncs, fent tot un joc de paraules harmòniques, ens parla de la sexualitat, l'atracció i la passió.

Val la pena parar atenció en que per al poeta, aquesta noia, era tot un misteri, i tots sabem, com a bons humans que som què, tot allò prohibit i desconegut, ens atrau com un iman. I ens plau de descobrir-ho, poc a poc. Fixem-nos en les següents expressions: cripta ufana, el misteri de la rosa vermella.

El fet de que en Papasseit presenti a la seva amant com quelcom misteriós, i que mica en mica, la vagi descobrint barrejant-hi aliments com a metàfores (llet i mel) i fent referències a la natura (primavera, flor d'atzabeja, rosa vermella, arbres), i finalment ens deixi assaborir el caràcter alhora d'estimar d'aquesta noia: un caràcter juganer, àvid, apassionat, àgil, llençat (fletxa, sageta)... que xoca amb imatges breus i profundes (gest marxant, braços alçats) que el poeta presenta amb una traça i una destresa digna de veritable artista... Fa que el lector s'hi trobi ben immers.

A més a més, Papasseit, aconsegueix que en pocs versos, el lector augmenti el ritme de la lectura, i vagi variant d'intensitats amb el joc de la col·locació dels mots, el contingut d'aquests, així com els seus guions quasi inexplicables.

I precisament en l'últim vers, després de fer una escala de breus realitats referents a la  noia, la poesia gira, i l'autor fa referència a si mateix. I posa el punt i final de la forma més original, en una poesia on no hi ha punts finals. Senyal de que l'autor no vol que s'acabi tot el que ens descriu i ens fa viure.

I nosaltres, els lectors, els oïents, el public, els viatgers i els vianants... tampoc.

Imatge: El Petó, de Rodin