Romanço

 

ROMANÇO

Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet, 
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor, 
tota la santa tarda!
Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i et mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades,
ens farà mal el coll, 
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.

 

 

"Romanço", del llibre El poble, fou escrit entre els anys 1956 i 1958. Important rellevar aquestes dates, quan el franquisme estava arrelat sense miraments en terres catalanes; i quan, a més a més, el poeta encara no malvivia- com dirà després en algunes poesies- a causa de la seva malaltia.

"Romanço" tracta d'un tema polític i per tant alhora social, i per a demostrar-nos-ho, utilitza aquest sentiment que ens caracteritza: L'amor.

Partint d'un bes en públic, un petó ple de força al bell mig del carrer, es van desencadenant una sèrie de pensaments hipotètics sobre què podria ocórrer si algú el presencies. Ens descriu la crua idea dels dos amants malaurats, morts, assassinats, penjats a la plaça per la "justícia". Ho fa amb unes imatges nítides i impactants, en les quals hi ha una força molt intensa; així, les paraules romanen més temps i més profundament en ment.

A més a  més, és interessant de fixar-se en el detall del vent que, tal i com el poeta diu, els farà brandar tota la santa tarda. Ens n' adonem ara d'aquesta fotografia escrita, que arriba a ésser macabra.

Hi ha un contrast que enriqueix la poesia, malgrat ser força amargant. Fixem-nos doncs quan ens parla de: les nenes que recapten diners per a missions a l' Àsia, o el batlle modestet, que diu tan sols quatre paraules; que ens fa pensar en que el fet de matar per un petó és quelcom habitual dins la societat, diríem doncs que per desgràcia s'ha arribat a veure un fet esperpèntic amb una certa normalitat.

Una vegada ha pintat el retrat d'aquesta imatge amb poques paraules molt ben col·locades, retorna del pensament d'un d'aquests dos amants, i ara pressuposarà el seu veritable futur, un de molt més feliç que no pas d'anterior. Veiem doncs, als dos amants vius que, malgrat estar cansats i farts de l'opressió, planejaran una fugida cap a França, en aquella època les portes cap a la llibertat.

Cal remarcar també, com el poeta exposa aquesta necessitat de sentir-se lliure i desdir-se d'allò que put i que fins i tot ja ni tan sols es pot ensumar. És a dir, la imposició d'una dictadura que malmet tot allò que abans creixia i vivia. Els amants persegueixen doncs la necessitat de respirar de nou, de flairar. Fixem-nos en quan diu que cremaran els vestits i esborraran el rastre.

Finalment subratllar com n'és d'interessant que, la poesia acabi amb el mateix fet que comença, un petó. Tot i que l'últim, a diferència del primer, serà serè, tranquil, silenciós, estrany -perquè no hi haurà el neguit que hi havia i, tot allò que és nou ens resulta sovint rar-, però sobretot serà un bes lliure.

 

Imatge: "El petó" d'en Toulouse Lautrec