L'hoste insòlit
Del llibre L' HOSTE INSÒLIT
No em malvendré el silenci. D'aquest cos
en conec els topants i les dreceres
i n'estimo els esclats, les defallences,
no visc a pler, però hi visc i això em basta.
No em malvendré el silenci ni l'espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m'exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m'inscric a tota mena de propòsits
de goig i d'esperança.
Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.
No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrere.
Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.
Solemnement batega la sang en cada cosa.
Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.
Poesia pertanyent al llibre l' Hoste insòlit, escrit l'any 1978. Quan Martí i Pol ja era afectat per la esclerosi múltiple. I a diferència de la darrera poesia comentada, aquesta és molt més interior.
El poeta ens convida a lluitar, com ho fa ell, envers el mal estar causat per la malaltia, amb un optimisme admirable. Clar que cal tenir present que, com més optimisme mostra, més mals moments ha d'haver viscut. No pots viure un sentiment d'optimisme exquisit, si abans no has conegut la tristesa quasi absoluta.
Aquest positivisme tant propi -que m'ha fet pensar en un dels personatges creat per Voltaire anomenat Pangloss-, ja rau en els quatre primers versos. Exalta la seva pròpia acceptació, s'estima tal com és: Miquel Martí i Pol amb tots els ets i uts! Allò que és blanc, allò que és negre, els sis i els nos... I tal i com acaba dient en el primer paràgraf, malgrat totes aquestes contradiccions, viu, i això ja l'omple.
Diu ser un home amb propòsits, fites on arribar, projectes i camins per a complir aquests. Un home que es carrega d'energia per a saltar els entrebancs - i si se'n troba, senyal que no es queda quiet-, mentre persegueix les metes.
I ho fa amb seguretat i de forma incandescent, sempre fixant-se en un avui, i no pas en un ahir, pel qual no ja hi passeja, com un dia va fer. Perquè el que l'inspira, no és el passat, sinó el present i el saber-lo aprofitar.
És important rellegir el vers següent: "L'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta".
Delicioses paraules xocants entre si, miralls que reflecteixen l' oposat, dos camins que l' humà pot escollir. L'èxtasi i el foc, representen l'ànima que cerca l'aventura, aquell qui enamorat del "Carpe diem" viu. En canvi, el turment i la pregunta, fan referència al pensament, a la quietud solitària d'un mateix, amb el qual Martí i Pol, no vol trobar-s'hi, ja que per pensar, ens hem d'aturar i comparar amb els fets del passat.
El poeta adora allò que flueix i, a més a més, ho fa amb força; no vol ésser quelcom immòbil, i per tant aplaudeix a allò es mou i realça que la sang batega arreu.
Quan diu "Tot és camí des d'ara", justifica tots els mots dits anteriorment. L'ara, existeix sempre, i un cop hi és, desapareix i en neix un de nou. Ens recorda doncs a un ritme que mai conclou, quelcom eternament bellugadís, renovant-se, existint, vivint.
Aquestes ratlles empolainades per la ment de poeta, m'han fet pensar en el famós "Ara és demà", i en molts d'altres que reivindiquen, tal i com ho fa aquest, l'afany de respirar, de veure, de sentir...en definitiva, de viure que té l'autor.
Imatge: "Viatger davant un mar de boira" del romàntic Caspar David Friedrich.
- Perquè encara que sigui amb l’ajut d’un bastó, continua avençant-.
