Blogia
Le Moulin de la Galette

Miquel Martí i Pol

L'hoste insòlit

L'hoste insòlit

 

Del llibre L' HOSTE INSÒLIT

 

No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n'estimo els esclats, les defallences,

no visc a pler, però hi visc i això em basta.

 

No em malvendré el silenci  ni l'espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m'exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m'inscric a tota mena de propòsits

de goig i d'esperança.

                                          Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

 

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrere.

 

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

 

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

 

Poesia pertanyent al llibre l' Hoste insòlit, escrit l'any 1978. Quan Martí i Pol ja era afectat per la esclerosi múltiple. I a diferència de la darrera poesia comentada, aquesta és molt més interior.

 

El poeta ens convida a lluitar, com ho fa ell, envers el mal estar causat  per la malaltia, amb un optimisme admirable. Clar que cal tenir present que, com més optimisme mostra, més mals moments ha d'haver viscut. No pots viure un sentiment d'optimisme exquisit, si abans no has conegut la tristesa quasi absoluta.

 

Aquest positivisme tant propi -que m'ha fet pensar en un dels personatges creat per Voltaire anomenat Pangloss-, ja rau en els quatre primers versos. Exalta la seva pròpia acceptació, s'estima tal com és: Miquel Martí i Pol amb tots els ets i uts! Allò que és blanc, allò que és negre, els sis i els nos... I tal i com acaba dient en el primer paràgraf, malgrat totes aquestes contradiccions, viu, i això ja l'omple.

 

Diu ser un home amb propòsits, fites on arribar, projectes i camins per a complir aquests.  Un home que es carrega d'energia per a saltar els entrebancs - i si se'n troba, senyal que no es queda quiet-, mentre persegueix les metes.

 

I ho fa amb seguretat i de forma incandescent, sempre fixant-se en un avui, i no pas en un ahir, pel qual no ja hi passeja, com un dia va fer. Perquè el que l'inspira, no és el passat, sinó el present i el saber-lo aprofitar.

 

És important rellegir el vers següent: "L'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta".

Delicioses paraules xocants entre si, miralls que reflecteixen l' oposat, dos camins que l' humà pot escollir. L'èxtasi i el foc, representen l'ànima que cerca l'aventura, aquell qui enamorat del "Carpe diem" viu.  En canvi, el turment i la pregunta, fan referència al pensament, a la quietud solitària d'un mateix, amb el qual Martí i Pol, no vol trobar-s'hi, ja que per pensar, ens hem d'aturar i comparar amb els fets del passat.

 

El poeta adora allò que flueix i, a més a més, ho fa amb força; no vol ésser quelcom immòbil, i per tant aplaudeix a allò es mou i realça que la sang batega arreu.

 

Quan diu "Tot és camí des d'ara", justifica tots els  mots dits anteriorment. L'ara, existeix sempre, i un cop hi és, desapareix i en neix un de nou. Ens recorda doncs a un ritme que mai conclou, quelcom eternament bellugadís, renovant-se, existint, vivint.

 

Aquestes ratlles empolainades per la ment de poeta, m'han fet pensar en el famós "Ara és demà", i en molts d'altres que reivindiquen, tal i com ho fa aquest, l'afany de respirar, de veure, de sentir...en definitiva, de viure que té l'autor.

 

Imatge: "Viatger davant un mar de boira" del romàntic Caspar David Friedrich.

- Perquè encara que sigui amb l’ajut d’un bastó, continua avençant-.       

 

Romanço

Romanço

 

ROMANÇO

Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet, 
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor, 
tota la santa tarda!
Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i et mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades,
ens farà mal el coll, 
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.

 

 

"Romanço", del llibre El poble, fou escrit entre els anys 1956 i 1958. Important rellevar aquestes dates, quan el franquisme estava arrelat sense miraments en terres catalanes; i quan, a més a més, el poeta encara no malvivia- com dirà després en algunes poesies- a causa de la seva malaltia.

"Romanço" tracta d'un tema polític i per tant alhora social, i per a demostrar-nos-ho, utilitza aquest sentiment que ens caracteritza: L'amor.

Partint d'un bes en públic, un petó ple de força al bell mig del carrer, es van desencadenant una sèrie de pensaments hipotètics sobre què podria ocórrer si algú el presencies. Ens descriu la crua idea dels dos amants malaurats, morts, assassinats, penjats a la plaça per la "justícia". Ho fa amb unes imatges nítides i impactants, en les quals hi ha una força molt intensa; així, les paraules romanen més temps i més profundament en ment.

A més a  més, és interessant de fixar-se en el detall del vent que, tal i com el poeta diu, els farà brandar tota la santa tarda. Ens n' adonem ara d'aquesta fotografia escrita, que arriba a ésser macabra.

Hi ha un contrast que enriqueix la poesia, malgrat ser força amargant. Fixem-nos doncs quan ens parla de: les nenes que recapten diners per a missions a l' Àsia, o el batlle modestet, que diu tan sols quatre paraules; que ens fa pensar en que el fet de matar per un petó és quelcom habitual dins la societat, diríem doncs que per desgràcia s'ha arribat a veure un fet esperpèntic amb una certa normalitat.

Una vegada ha pintat el retrat d'aquesta imatge amb poques paraules molt ben col·locades, retorna del pensament d'un d'aquests dos amants, i ara pressuposarà el seu veritable futur, un de molt més feliç que no pas d'anterior. Veiem doncs, als dos amants vius que, malgrat estar cansats i farts de l'opressió, planejaran una fugida cap a França, en aquella època les portes cap a la llibertat.

Cal remarcar també, com el poeta exposa aquesta necessitat de sentir-se lliure i desdir-se d'allò que put i que fins i tot ja ni tan sols es pot ensumar. És a dir, la imposició d'una dictadura que malmet tot allò que abans creixia i vivia. Els amants persegueixen doncs la necessitat de respirar de nou, de flairar. Fixem-nos en quan diu que cremaran els vestits i esborraran el rastre.

Finalment subratllar com n'és d'interessant que, la poesia acabi amb el mateix fet que comença, un petó. Tot i que l'últim, a diferència del primer, serà serè, tranquil, silenciós, estrany -perquè no hi haurà el neguit que hi havia i, tot allò que és nou ens resulta sovint rar-, però sobretot serà un bes lliure.

 

Imatge: "El petó" d'en Toulouse Lautrec

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol  

Miquel Martí i Pol

 

Poeta que nasqué l'any 1929 a Roda de Ter, a la comarca d' Osona; dins d'una família treballadora. Això òbviament determinà la seva vida, la qual també fou marcada pel món laboral des de ben jove, una joventut malaltissa igual que ho va ser la maduresa.

Cal destacar sobretot, que a la dècada dels setanta, la seva dèbil salut, es veu malmesa, mica en mica per una esclerosi múltiple. A causa d'aquesta morirà l'any 2003 a Barcelona. Però lluitant sempre coratjosament contra aquesta mort dictatorial.

 

Cosa que es reflectirà en la seva poesia. Aquesta, autobiogràfica, escrita a partir de la pròpia experiència.

Els seus versos adoptaran un caire quotidià i humà, expressat d'una forma habitualment més narrativa que no pas conceptual; sempre però, dins l'àmbit poètic.

De manera que el lector s'hi identificarà i la comprendrà més fàcilment. Això farà que l'artista tingui un nombre de lectors considerable.

Martí i Pol, segons les èpoques de la seva trajectòria poètica, coincident amb la biogràfica, tractarà d'uns temes o d'uns altres (societat, amor, mort...), sempre però amb un optimisme sorprenent i únic, acompanyat d'un inacabable afany de viure.