Rilke

Un bon dia es despertà sota el mateix sostre que la seva dona i la seva filla. I va decidir que es dedicaria a viatjar a la recerca de la felicitat. Trobà la seva estabilitat personal en aquest no parar, en aquest món gran, que de seguida li semblà petit.

Rainer Maria Rilke naixia a Praga a finals de l'any 1875. Naixia l'últim romàntic. Sentint, des d'aquell 4 de desembre en que veié la llum, fins a aquell mai oblidat 29 de desembre de 1926 en que desaparegué -essent-ne ben conscient de que ho feia-, la vida i els seus indrets més inoportuns i curiosos a flor de pell.

Abans que la leucèmia s'endugués a aquells ulls tan detallistes, Rilke, escriví obres com Els sonets a Orfeu o Elegies de Duino.

 

Abans de comentar dues de les seves obres, us diré que no feu cas absolut de les meves paraules. Perquè ignoro la llengua alemanya, llengua amb la qual Rilke escrivia habitualment, tant com ignoro el perquè de la nostra existència. Mai cap de nosaltres podrà saber que és el que realment Rilke deixava anar en la seva poesia, perquè aquella aroma de significat que totes les poesies duen, em mancarà a causa de la meva desconeixença de l'alemany. Potser en un futur, ho podré entendre. I si sabeu alemany, sentiu-vos altament afortunats, car malgrat que hagi llegit Rilke en la meva llengua, els seus mots, no m'han deixat dormir.  

 

Senyores i senyors: René Karl Wilhelm Johann Josef Maria Rilke (o això diuen en alguna biografia de no fiar).

Imatge: El rai de la Medusa de Géricault, Rilke rau dret davant de tot, el rai és petit i ple i el món enfurismat i desconegut... Quanta força! Tant pel que lluita, com pel món indomable. Totes dues coses juntes, fan una poesia com la de Rilke.

Ans... Piraré

El do de mesclar èpoques, contextos i uhs.

 

Durant la setmana del 14 al 21 de Maig la capital catalana s’omplí de poesia per tots racons. A part del “Festival Internacional de Poesia de Barcelona” que aconseguí convertir la nit en dia, vaig poder presenciar d’ entre tots els actes que se celebraren un recital que no em deixà indiferent. Aquest fou el de l’ Enric Casasses que recità gran part de la seva obra UH.

 

Es va treure el barret, lleuger. Mirava al centre amb seguretat, tot i que desviava les mirades esquerra i dreta enllà.

Semblava que les paraules sortissin de les puntes dels seus cabells descolorits i esquerps pel món.

 

Cada vers una esgarrapada, i cada esgarrapada un esternut, i cada esternut una nova paraula. Prenia amb força aquestes paraules amb els dits fins i atents, molt atents. Ja eren seves!

De totes elles en creà un fil, es creà a ell mateix.

 

Remenava entre la paperassa ordenada, però rere els seus ulls qui sap si entortolligada. Remenava, buscant potser, un palet on envoltar-hi el fil. Potser no va trobar el que buscava, malgrat això digué.

Digué i digué llarga estona... Tenia un cap escanyolit, com una pansa d’aquestes que al mastegar-la és dolça, enganxifosa i persistent. O com una pruna lila seca. Era un cap gros, malgrat tenir-lo petit. Un cap gros esclatant a cada gest-mot.

Digué, en definitiva, digué llarga estona... que fou escassa.

 

Creava l’harmonia del temps els espais i les imatges que surten de la ment, just acabades de collir. I posades a l’olla.

I allà hi suraven les seves paraules, enmig d’una aigua que quan bull es projecta en un ara que es torna l’ahir per uns segons... Semblava mag. Ho vaig pensar més d’una vegada. I encara ara convisc amb el dubte.

 

La poesia d’Enric Casasses està feta en una estratosfera més enllà. Està entre allà i aquí. Concretament es troba en la estratosfera número catorze, o número uh. No ho recordo. Si més no sé  que és aquella des de la que pots picar d’allò raonable i científic. I posar-hi alhora un polsim d’allò altre. Enmig d’un paisatge més enllà del missatge genial.

 

I dels sons i onomatopeies, sap fer-ne una paraula, i la definició més llarga. La definició més llarga: Uh.

Quin sentit. El té tot velles de cabells blancs repugnants que viviu en el rococó més extrem i perdut, velles de cor de floc de neu, que també presenciàveu la sala, fastiguejades. Vosaltres, com tot, absolutament tot i tothom, també hi sou dins de les seves paraules. Dins l’olla. Ell.

 

Ell és el sentit.  Ell és el fil conductor. O potser el conductor d’un fil que ens entortolliga a tots els humans i tot el que nosaltres arrosseguem.

 

Ans... piraré.

Imatge: Mona Lisa de Basquiat, perquè Casasses mescla allò del passat amb el present esbojarrat.

"Don't bother me"

Durant la dècada dels seixanta, època de la joventut de la Mundeta filla, varen succeir tot un seguit de fets que desencadenaren alguns canvis socials. I recordem, que quan esdevenen canvis en la societat és perquè primer canvia la mentalitat d’aquesta.

La joventut de l’època, joventut del demà, sense la por d’aquells que han viscut guerres, però conscienciats per l’ombra d’aquestes en els rostres dels seus familiars, alçaran les mans reclamant drets, cridaran amb força reivindicant una ideologia. I tot això sempre des d’uns ulls que duran com a lema la pau. Això, a grans trets, és un resum del que passarà a nivell mundial.

Malgrat tot, hi haurà guerres i revoltes que potenciaran que aquestes mans s’alcin amb més esma i aquestes veus sonin amb potència.  

 

D’aquí doncs, no només en naixerà una societat amb uns mateixos objectius. No sols la veu romandrà en la massa. Sinó que d’aquesta començaran a sobresortir-ne artistes que, cada un des del seu àmbit, reclamarà el que ja havia reclamat quan la seva veu es barrejava amb d’altres.

 

Pel que fa a la música trobem els The Beatles, un dels grups primordials d’aquesta dècada, que varen revolucionar la societat. Ells varen mantenir viu l’esperit del rei del rock, el primer que va fer honor a la paraula canvi. Els The Beatles però hi afegiren el seu caràcter, un caràcter que varen prendre de la societat del moment. Les lletres dels The Beatles corresponents al seu primer període -els seixanta- parlaven de fets quotidians, de les preocupacions de la joventut, d’historietes simples d’aquell noi, d’aquell jove. D’aquell que ja no tenia la mateixa visió de la vida que els seus pares. D’aquell sense por, entusiasta, conscient del món, però aquest vist amb la inconsciència de l’edat. Veiem doncs que, en un personatge hi rau tota la mentalitat d’una època.

 

També fa referència al -per a molts- rei del soul, l’Otis Redding. Concretament cita el seu primer àlbum publicat l’any 1964 "Pain in my heart". Redding fou un noi desafortunat econòmicament durant la seva infància i adolescència. I va ser amb l’energia de la joventut com va decidir, i aconseguir, superar aquest bassal. Finalment, lluità per un món millor amb la seva veu i cançons. Otis, mai no es quedà de braços creuats esperant un demà, perquè -sense saber-ho- el demà era ell.

 

En el mateix any en que l’autor de "Pain in my heart" apareixia en aquest món, també ho va fer el "magistral Bob, l’intocable Bob, el fidel Bob", tal i com descriu la Mundeta a Bob Dylan.

Tots sabem que en Bob Dylan, artista polifacètic, gràcies a les seves lletres contundents i poètiques difuminant-se amb música que sembla que regalimi per les parets de cases i edificis i se n'endugui el crit i l’ ideal dels que hi viuen dintre, va fer tremolar, i encara ho fa, als joves liberals, com ho és ell.

Va posar cullerada a aquesta sana empenta que els  joves dels seixanta duien a flor de pell. Ell, ho feu a través d’un esperit bohemi i, fins i tot en podríem dir, de vegades beat. Cal dir que no sols feu sonar la seva harmònica i recità la seva poesia, sinó que també participà en diverses manifestacions que obriren les portes a un nou pensament col·lectiu.

Veiem que durant aquesta dècada nesqueren noves ideologies, noves formes de veure el món, la vida... que feren canviar les rel·lacions a petia escala -entre un grup d’amics- i a nivell massiu. Sols cal fer un cop d’ull a les intervencions i pensaments de la Mundeta filla que a vegades dins d’ella mateixa se sobreposen amb la ideologia de la seva mare o àvia.

Montserrat Roig ens parla no només de la guerra civil, sinó també dels moviments culturals que esdevingueren arrel d’aquesta o d’altres fets històrics. Però sobretot ens mostra de ben a prop les reaccions de les persones vers aquests fets i com aquestes es veuen immerses en aquests moviments culturals. Una de les protagonistes n’és la Mundeta filla, que visqué l’època de canvi. I de fet és, de les tres Mundetes, la més rebel.

I aquesta Mundeta, és avui, la nostra mare.  

 

Imatge: The Beatles, màxims representants d'aquesta dècada.

 

Resum de l'article "Candilejas Agónicas"

Sota el títol de “Candilejas Agónicas” s’hi amaga una crítica a la poca categoria i poca presència del teatre català de l’època. L’article fou escrit per Joan Oliver, però signat amb el pseudònim de “Jonás”; i es publicà a la revista Destino l’any 1955.

 

Oliver diu que el teatre català està desapareixent, està clarament agonitzant. L’actualitat teatral del moment es basa en obres d’un argument pobre i ridícul que cada vegada rep menys espectadors, i sobretot, menys aplaudiments. Esmenta Segarra com a únic supervivent enmig d’aquesta pesta. Però òbviament recolza que el teatre català no pot reduir-se a un autor, per més eminent que sigui.

 

Però, qui és el causant d’aquest terrible fenomen? El cinema, el simplista cinema nord-americà. Que sedueix la massa sense opinió. La societat ha estat arrossegada per la potència d’aquest tipus de cinema, perdent així el gust pel teatre que, s’ha anat empobrint. L’autor té molta raó quan diu que l’emoció i la proximitat que es viu en una representació teatral, no es viu en una pel·lícula. Però sembla a ser que el poble, ha deixat de banda la sensibilitat i ha donat protagonisme a l’acció cinematogràfica.

 

Veiem que Oliver considera que el vertader teatre es basa en el text, en la paraula viva. No pas aquell on el protagonisme rau en la llum i els efectes especials, en un intent de dur a escena les tècniques cinematogràfiques. Creu que aquest és el teatre comercial i de baixa categoria, que solsament té el do de cridar l’atenció, sense seduir les ments espectadores. I lamenta que a aquestes no els balli cap idea pel cap, no els inquieti quelcom i que s’oblidin del que han vist així que posen un peu al carrer.

 

Tot i així, Oliver té l’esperança en aquesta minoria té present la malaltia i hi intenta posar remei. I dic intenta, car aquests pocs amants del bon teatre, no tenen prou recursos per a una bona escenografia, vestuari i sovint, ni tan sols per una sala ruïnosa, en qual amb prou feines s’hi cap.

 

Dóna com a solució l’altruisme per part d’aquells amb un cert poder econòmic i amb amor a la cultura. I proposa i espera que aquests siguin la roda que li falta al carro del bon teatre per recuperar-se i continuar fent camí.

A 17 anys

A 17 ANYS

Un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l'abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la gran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencaré tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s'ompliran d'amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
potser un dia faré un pas endarrere
però un dia no hi haurà qui m'aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot.

No podia pas no subratllar una poesia que du la nostra edat com a títol. És un poema ple de versos farcits de contradiccions dits per una mateixa persona.

Això representa amb tots els ets i uts com som els humans. I sobretot com som en l'adolescència, tot i que, amagat amb més o menys destresa, ho som tota la vida de contradictoris. En aquesta obra però, aquest joc de clarobscur és quasi brutal. Vegem-ho: "Un dia(...) em clavaré la patacada (...) i un dia em salvarà un àngel", o bé, "un dia seré massa i un dia seré xunga".

Cal dir que tots aquests punts de vista oposats convivint en la mateixa poesia estan plens d'energia, energia per arribar a afirmar que "inventaré un sentiment nou" i, encara més energia, esme, voluntat i valentia per dir "un dia passaré de tot".

Un indici clar d'aquest neguit de joventut, que sobta de bon principi fins i tot al lector atrafegat és  aquesta reiteració del nexe "i", acompanyat de "un dia".

La "i" és símbol d'espontaneïtat, de decisions preses a l'atzar i a l'instant, et fa pensar en ocurrències d'aquelles que sols les fas realitat si no t'atures a meditar-les -senyal ovbi d'adolescent, o potser de romàntic, o potser... d'humà?-.

Aquest "un dia" rau en l'obra, en l' inici de la majoria dels versos, representant la manca d'agenda... M'explicaré: El protagonista no ens parla pas d'un dia concret, sinó d'un dia qualsevol, d'un fet no pautat, que succeirà un dia no acordat. Parlem doncs d'un impuls quasi sobrenatural que ens farà decidir -sense adonar-nos-en- de que aquest dia pot ser el dia, i finalment veurem que la jornada, tampoc serà transcendent perquè, correm-hi tots, demà quelcom de nou ha de passar!

Veiem doncs aquest esperit ple de força vital que als disset anys pren importància, siguis de ment quadrada o de ment rinxolada.

Sentiu el batec de les paraules del poeta? Ell, ha sabut copsar en versos breus el ritme del nostre cor, i en aquesta poesia, el sentim a l'uníson.

Imatge: El jardí de les delícies d' El Bosco. On hi veiem com bull enèrgica la humanitat.

Enric Casasses

 

El senyor Casasses és la nostra veu, la veu de tots, la veu purament humana; sí, la sincera i explícita.

L' incomparable i inconfusible Enric Casasses nasqué, i amb ell tot un nou punt de mira, a Barcelona l'any 1951. I per sort rere el típic guionet després de l'any de naixença de l'autor, d'aquestes biografies de pa sucat amb oli que trobem com si res per el gran reialme virtual, en aquest cas, no trobem una data de defunció.

I és que compartim món amb Casasses, amb aquest artista que és l'eix d'un estil poètic català.  

Enric Casasses ha experimentat amb tot tipus de poesies ben inversemblants entre si. L'autor passa per estils com el Renaixement, el Barroc i fins i tot la poesia medieval, que contrasta deixant-nos a tots enlluernats amb l'estil surrealista, que sembla a ser que és amb la que normalment l'associem.

Algunes de les obres més rellevants d'aquesta icona de les paraules i les sensacions són: La cosa aquella, No hi érem, D'equivocar-se així, Canaris fosforescents, etcètera. Tots els esmentats han estat premiats.

Estrafolari i proper, concret i alhora d'arreu, enrevessat i clar... solsament pot ser: Enric Casasses.

 

Imatge: El cantant, de Joan Miró. Perquè aquest artista canta amb colors vius i contundents.

A les fosques

 

A LES FOSQUES, de l'obra Tot és ara i res, 1970

Visc a les fosques,
avar d'imatges col·leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
 
Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

 

Quan vivim a les fosques, sempre hi ha un motiu, quelcom que no hem aconseguit, i som -com molt bé empra el mot Vinyoli- avars d'allò que no tenim. D'allò que solsament rau en imatges, més enllà dels ulls, en la ment, i que està evocat sobre nostre "com munts de cartes": paraules, "i fotografies": instants.  

Aquest moble del qual parla l'artista, no deixa de ser l'home capficat. Paraula que defineix quasi a la perfecció aquests versos: cap-ficat.

El moble que grinyola, pesa massa tot el que roman ara en ell. Sobretot "de nit", perquè quan no ha silenci, senyores i senyors, és molt senzill pensar, massa.

Les paraules de l'autor són clares, reals. És una metàfora tòpica i potent. Sols cal fer un cop d'ull a l'expressió "roseguen els corcs", molt utilitzat també per d'altres autors.

Ara ens descobreix que aquest moble es tracta d'un calaix, un calaix ple del pes de la buidor de no tenir, el pes de la derrota després de l'esforç. Quan diu: "haver esperat tantes vegades i que no hi hagi mai trobat", fa que afegim ràpidament un adjectiu a la derrota, aquest és immerescuda.

Finalment veiem que aquest rosec continu, ja acceptat, ja quasi no dol, perquè s'ha convertit en quelcom, per desgràcia, quotidià i monòton. I ha esdevingut així per manca de valentia, per falta d'una mísera i alhora vital empenta -com el que va suposar la frase de Rilke al poeta-.

Tal i com ell mateix diu en l'últim vers, no aconsegueix els seus desitjos, i ja no només això -no vulguem començar la casa per la teulada, anar tant ràpid- sinó primerament vèncer al corc -després ja assolir els desitjos-, a causa de la covardia, el de vegades tant malaurat seny, i sobretot la impotència -sí, aquella que perfora  il·lusions i inunda primer, finalment escanya amb les seves arrels.. i ai las! Com dol l'ofec!- .

Vers aquesta poesia que ens parla de la VIDA sols vull fer un crit que reuneixi les següents lletres: ENDAVANT!

 

Imatge: "El vampir", de Munch. Perquè si vivim a les fosques, la negror se'ns cruspeix.

La pedra Solitària

 

LA PEDRA SOLITÀRIA, de l'obra Realitats, 1963

Trapezis del matí: cordes fulgents,
anelles invisibles. Respirava
la llum, filtrant-se per clivelles
de finestró. M'he despertat, em gronxo,
caic daltabaix del cec abisme groc.
 
Eixides: amagatalls de paraules
entre fullatges habitats pel cant
de l'ocell blau, remorejar de fonts
entre falgueres, safareigs blavosos
d'estiu, la tarda reflectint-s'hi, graves
de clar jardí, per on ressonen passos
d'infant.
Realitat és ara
i això:
m'he aturat caient
de paraula en paraula,
com per grades de sol,
avall, al fons del cec abisme groc,
on lluu cremant la pedra solitària.

 

Heus aquí una poesia de reflexió del propi autor sobre la seva realitat.

Ja de bon matí, sent que res no és estable  perquè els "trapezis del matí" amaneixen l'escena. Se sent atrapat i no veu la llum de forma clara, sinó de forma translúcida. Fixem-nos-hi: "Respirava la llum, filtrant-se per clivelles de finestró". Finestró, afirma, no pas finestres amplies. Tot és petit, estret i mal il·luminat quan es desperta.

Enmig d'aquest vaivé quasi de circ en el que un nou dia comença, perd l'equilibri i cau per "el cec abisme groc". Groc, color que, primerament, du mala sort als actors, i per tant a la humanitat -és el que som-. I en segon lloc, ens fa pensar en el poeta andalús Juan Ramón Jiménez i les seves sinistres paraules en el poema Primavera amararilla, que des que va caure a les meves mans, el color groc s'ha anat tornant repugnant, malèvol, angoixant, maquiavèl·lic i tenebrós.  

"Eixides", busca Vinyoli abans de descriure un refugi que, malgrat la connotació negativa de la paraula refugi, veiem que és un refugi plaent. Potser: la salvació.

Un refugi on hi escriu, per tant és un "amagatall de paraules". Situat entre la natura, reflex romàntic evident de la llibertat; on hi predomina el blau, color de la serenitat. Ens parla també de l'estiu i d'un infant; recordem que Vinyoli de petit era feliç estiuejant.

Sobtadament fa un salt i surt d'aquest ambient que havia creat per dir-nos, essent ben explícit, que és la realitat. "Realitat és ara i això", és a dir, la realitat és el present. 

L'autor ha deixat de fer aquest viatge: "m'he aturat caient (...) al fons del cec abisme groc" per pensar en el present, que recordem que és allò real, i allunyar-se del passat, que ja no existeix.

Acaba dient que al fons d'aquest abisme hi ha cremant la pedra solitària. Vet aquí un enigma, que solsament podríem resoldre demanant a l'autor... Què és la cremant pedra solitària? Jo responc -però no m'escoltéssiu pas car sóc la que més ignoro la solució- que aquesta pedra és el passat que, malgrat no existir, no deixa de bullir i alhora pesar i, aquest abisme groc pel qual el protagonista queia és el camí que de vegades emprem, quan el pessimisme truca a la porta, i que pot arribar a convertir el passat, en el nostre present, i per tant en la nostra realitat.

Si fora així, malaguanyada vida, oi humanistes?

 

JOAN VINYOLI

Joan Vinyoli, un vertader nom de poeta, aquest nascut a la capital catalana l'any 1914.

Influït per la austera vida econòmica familiar, contraposant-se això amb les alegres hores viscudes tot estiuejant de ben jove, així com l'aroma de l'editorial Labor sempre present, en naixerà una poesia que, malgrat estar inspirada en la realitat, tindrà sempre un rerefons del dubte existencial així com la condició humana, i una pinzellada considerable del tan potent Romanticisme alemany.

L'artista afirmava que la poesia no és simple metàfora, sinó que la considerava una eina poderosa per a conèixer-se a un mateix i conseqüentment, al món.

Cal dir però, que Joan Vinyoli no hauria estat un nom de poeta si Rilke no hagués dit "La poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiència". Tot i que, ben mirat, no hi ha sentiments sense experiències, ni experiències sense sentiments.

El poeta coincidí amb les paraules de Rilke, i no només hi coincidí, sinó que aquestes foren l'empenta, l'empenta perquè l'artista barceloní escrivís. Foren doncs la lletra majúscula de cada vers de Vinyoli.

A partir d'aquí en nasqué una obra, i aquesta s'amplià fins l'any de la seva mort, el 1984. Les paraules de Vinyoli foren guardades en calaixos sota títols com: Les hores retrobades, El Callat, Tot és ara i res, Passeig d'aniversari, entre tantes d'altres.

És cert però, que entre aquestes obres esmentades, hi contemplem un Vinyoli ben diferent. Un de més esperançador, un de més decadent, un Vinyoli amb veu tèrbola parlant de temes metafísics, un Vinyoli auster parlant de coses materials per a referir-se a fets transcendents, un Vinyoli... sincer, descobrint-se i per tant descobrint-nos a nosaltres, els seus lectors.

Que com a lectors que som, tot i observar-hi diferències, també hi albirem sempre els mateixos ulls, la mateixa ment. Perquè el poeta sap conservar, superant així al temps, una mateixa veu, coherent i uniforme, al marge de les tendències. I que, com molt es mereix, serà exemple de nous poetes catalans.

I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

 

I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

   1

i quan confiats els arbres es vesteixen

ignoren els seus ulls

nit       dia       sol       estelada plena

 

i les rodes de la fortuna de la seva sina

 

i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

 

ignoren el seu ventre

                                     damunt la cripta ufana

                                      que flameja el seu cos

 

vas de l'amor

                        llet i mel en son clos

                                                           flor d'atzabeja:

-quan confiats els arbres es vesteixen

               Ella és la Primavera

 

i2

com una fletxa el seu mentó

   quan besa

-com una fletxa els seus braços alçats

 

la seva sina com  una sageta

-una sageta els seu gest marxant

 

fletxa

            arc

                        sageta

                                   sagrari de carn:

i la joguina                               com la més tallant

                                  

Heus aquí una de les poesies de la seva obra mestra, d' El poema de la rosa als llavis. El poema més conegut, i hi ha molts motius perquè ho sigui, d'en Papasseit.

Fa una descripció plena de metàfores, de símbols, que descriuen a la seva amant. Papasseit ens convida a passejar pel cos d'aquesta mentre fa referència a tots els indrets que més l'atrauen: els ulls, la sina, els colzes, el ventre, la cripta ufana... Veiem doncs que fa un viatge començant pels ulls, que ja són la primera espurna que encenen el que més endavant, quan arribi a la cripta ufana, es convertirà en flama.

Cal dir que en la segona part de la poesia, un cop ja ens ha presentat a la Primavera, la seva amant; ens descriu com n'és d'àgil i veiem, com li agrada ho sigui.

Així doncs, fent tot un joc de paraules harmòniques, ens parla de la sexualitat, l'atracció i la passió.

Val la pena parar atenció en que per al poeta, aquesta noia, era tot un misteri, i tots sabem, com a bons humans que som què, tot allò prohibit i desconegut, ens atrau com un iman. I ens plau de descobrir-ho, poc a poc. Fixem-nos en les següents expressions: cripta ufana, el misteri de la rosa vermella.

El fet de que en Papasseit presenti a la seva amant com quelcom misteriós, i que mica en mica, la vagi descobrint barrejant-hi aliments com a metàfores (llet i mel) i fent referències a la natura (primavera, flor d'atzabeja, rosa vermella, arbres), i finalment ens deixi assaborir el caràcter alhora d'estimar d'aquesta noia: un caràcter juganer, àvid, apassionat, àgil, llençat (fletxa, sageta)... que xoca amb imatges breus i profundes (gest marxant, braços alçats) que el poeta presenta amb una traça i una destresa digna de veritable artista... Fa que el lector s'hi trobi ben immers.

A més a més, Papasseit, aconsegueix que en pocs versos, el lector augmenti el ritme de la lectura, i vagi variant d'intensitats amb el joc de la col·locació dels mots, el contingut d'aquests, així com els seus guions quasi inexplicables.

I precisament en l'últim vers, després de fer una escala de breus realitats referents a la  noia, la poesia gira, i l'autor fa referència a si mateix. I posa el punt i final de la forma més original, en una poesia on no hi ha punts finals. Senyal de que l'autor no vol que s'acabi tot el que ens descriu i ens fa viure.

I nosaltres, els lectors, els oïents, el public, els viatgers i els vianants... tampoc.

 

Imatge: El Petó, de Rodin

Mester d'amor

 

Mester d'amor

 

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d´amar no comporta mesura.

Deixa´t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l´amor perdura.

 

No besis, no, com l´esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa´t besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

 

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l´oreig en ta galta?

Deixa´t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

 

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa´t besar

                     i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

 

 

Vegem aquí quatre paràgrafs pronunciats per la veu d'algun flâneur, que, després de caminar per a molts indrets fent-se savi -com qualsevol observador-, un mestre, ens diu : Amants beseu! i feu-ho sense prejudicis, Amants beseu! i sentiu el bes molt més enllà que si el classifiquem com: un mer bes de cada dia.

Perquè cada petó, està carregat de tota una història, i ja sabem que les històries, són plenes d'enigmes curioses i que temem, així com de capsetes delicioses i plaents.

És cert que aquesta és una poesia senzilla. Però malgrat la seva senzillesa, és perillosament potent, perquè després de viure-la, sortiríem al carrer i besaríem...fins la fi del món besaríem!

No sigueu conformistes!, ens diu Papasseit, i si us plau fer petons, doncs feu-ne, car en aquest món, solsament hi som quatre dies. I ja que tenim el regal de ser-hi, gaudim-lo. Fixem-nos-hi: vianant a la font regalada.

 

Ens empenta al primer paràgraf a besar, i ens diu que si sabem com n'és de deliciós fer-ho, no hem de reprimir-nos; ni a fer-ne, ni a deixar-nos-en fer. Perquè un petó, és l'expressió més clara d'amor; sigui un amor d'unes hores, o un amor per molt de temps.

Més endavant fa referència a que com més apassionadament fem un petó, més a prop de la persona estimada estem.

Ens planteja després que què hauria estat de nosaltres si moríssim abans de saber que és un petó, un petó d'amant.

Després ens parla dels indrets en els que més plau besar, com n'és el coll, de pell fina.

Finalment acaba dient que besem i que ens besin, i que si no en tenim prou, tornem a besar...que, com tots sabem...aquella ombra negra que sovint pinem de transparent: el temps, hi jugarà el seu paper.

 

Vet aquí doncs, una poesia que t'encoratja a estimar, i no només a això, sinó també a viure,- i potser també a estimar la vida-, perquè aquest consell que ens dóna aquest mester d'amor, el podem aplicar en qualsevol factor de la vida: Carpe Diem, perquè, Tempus Fugit.

 

Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit, fou –i quasi podríem dir ÉS- un poeta català de la avantguarda.Nasqué a la capital catalana l’any 1894 i hi morí quan tingué 30 anys, a causa de la tuberculosi que patia. Sí, aquesta malaltia s’endugué sense pietat a aquest malaltís, des de ben xic, autor. I marxaren amb ell, tantes idees que no pogué plasmar d’aquella forma tant característica, enlluernadora i envejable, però sobretot tan particular. Tot i així, malgrat que la seva obra no va ser –o no va poder ser- tant extensa en nombre de pàgines, com la d’altres autors, fou -quasi perillosament- immensa en idees i arribà molt lluny. Tant que fins i tot ens costa veure on va anar a parar en certes poesies. Visqué en diferents indrets; de molt jove, arran de mar, això l’influirà en la seva obra literària. Es casarà amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui tindrà dues filles a les quals dedicarà poesies. Treballarà, també, en oficis ben diversos, finalment, en una llibreria. Allà coneixerà molts personatges de lletres, i mica en mica s’anirà fent un racó en constant creixement al món de les paraules. No pas però, al món de les paraules polítiques de caire social, que ja havia emprat de més jove, sinó al món de les paraules de poeta. L’ofici, de tots els que va fer, que no es pot considerar del tot ofici, sinó més aviat: deliri humà endreçat.  Aquest deliri humà endreçat -o potser no tant-, serà, quan haurà aclucat els ulls -però mai el cor- no només llegit i viscut, sinó també cantat i acompanyat de melodies, creades al dia d’avui; i qui sap si llegit un dia de platja plujós. Joan Salvat-Papasseit, tractarà sobretot els temes amb els quals s’ha anat entrebancant i enamorant durant la seva vida: El mar, l’amor- de tots tipus-, el sexe... temes sempre expressats d’una forma que defineix sense dubte -ni dret de contradir- el moviment de l’avantguarda, i de tant en tant, deixarà caure alguna pinzellada futurista força delectant. ...Heus aquí dues poesies amoroses i apassionants –adjectiu obvi tenint en compte que es tracta d’amor-. Amor, perquè havent-ne d’escollir dues, les trio d’aquest tema, del tema més real, foll i humà que existeix i és present, superant el temps i estripant les parets de nosaltres mateixos, i apareixent desarmat i poderós...mai temerós, reclamant sense jutjar... vet aquí l’Amor i per tant vet aquí l’Humà.  Així doncs, despulleu les vostres mans si és que duen guarniment, i apropeu els dits al pit d’aquest poeta, que us convida a tocar el seu cor, en ple batec primaveral- perquè malgrat que és tardor, en el seu cor sempre era primavera, que la sang altera-.

Un fort aplaudiment per: I quan confiats els arbres i Mester d’amor.

  -Imatge: Rosa Meditativa, de Salvador Dalí, perqué d' enmig del blau (en el cas d'en Papasseit, del blau marí), en va sortir la flor, la Rosa, amb els pètals rojos més suculents...- 

Passió pel dibuix

 

Crònica del dia 2 de novembre del 2007

"En Nenad i la fortuna" o "La fortuna i en Nenad"

De bon matí va sonar el despertador, aquesta vegada però, no volar pels aires com malauradament fa sempre.

Em vaig afanyar a vestir-me, i tot agafant la bossa vermella tenyida pel temps, vaig deixar-hi caure la meva càmera de fer fotografies: La llibreta xinesa i el bolígraf català. Aleshores, vaig fer un saltiró que em va fer volar pels aires, i vaig anar a parar a Barcelona, prop del MNAC, al Caixa Fòrum, on hi feien una exposició que duia com a títol: Passió pel dibuix.

I mentre pujava d'esquena les escales mecàniques contemplant així el niu de vida i moviment que en aquell mateix moment alimentava la plaça Espanya, vaig creuar-me amb la mirada d'un noi d'ulls blaus i pell fosqueta que pujava tímid, per les escales mecàniques paral·leles a les meves, contemplant una noia que, tornaria a caure- com ho havia fet de bon matí- si no es girava aviat.

Aleshores, em vaig girar, tot remenant amb la mà dreta com buscant quelcom a la bossa, i d'aquesta, sense voler-ho -o potser si-, en va sortir la càmera, on hi vaig fotografiar una frase que deia així: "si vols saber la fórmula per crear una estrella...". En arribar al final d'aquelles escales divertides que mai s'aturen, vaig donar-li el paper lleugerament groguenc -en un intent del fabricant per donar-li un aire antic- mal doblegat.

En Nenad era de Grècia, i em va parlar en anglès...i sense adonar-nos-en, ens trobarem comentant totes les delícies de l'art que romanien e aquell indret passatger -com tots-. 

I així s'escapà el matí, parlant en anglès, pensant en grec i en català...entre esbossos, dibuixos i obres a mig fer, quotidianes, de grans i petits pintors francesos d'entre els segles XVII, fins als inicis de les avantguardes.

Una obra acolorida i de pinzellades gruixudes i suculents d'en Cézanne ens feu pensar en en Van Gogh. En Víctor Hugo ens captivà més estona que no pas d'altres amb "La tempestat", hi apareixia mig vaixell torturat i desmanegat, trist i míser, sota un gran cercle voluptuós, fosc, malèfic i majestuós que rodolava volent ser una tempesta sobre un fons cru pintat dels colors d'una tardor esfereïdora.

Vam aturar-nos també envers les flors fetes amb llapis del mateix autor que, més tard, va pintar commocionat per la realitat heroica per part d'uns, i un xic -o potser més- patètica dels altres, "La llibertat guiant el poble", del romàntic Delacroix, que ens feu pensar en en Goya i la seva -majoritàriament- fosca creació.

Contemplant una noia moixa i desgraciada, cansada, pàl·lida i alhora preciosa, d'ulls tristos com tots els seus cabells que semblaven haver estat pentinats amb els dits ràpidament... Vam arribar a creure que realment era viva, davant nostre... després d'uns minuts però, ens vam adonar que es tractava d'una obra titulada "La pidolaire".

Ell digué: A estat plorant fa poc...

Jo vaig respondre: Sí... -car tenia el nas lleugerament vermell i unes ulleres malaltisses blavoses quasi liles-.

També ens vam aturar envers la violència i la corpulència dels cossos que lluitaven, fets amb ratlles gruixudes i segures- alguns victoriosos i d'altres abatuts...però mai acceptant del tot la derrota, d'un formidable esbós que semblava en moviment, d'en Géricault. Ell assenyalà la noia amb esquena de noi a la qual li estiraven sense pietat els cabells, i tot i estar d'esquena, vam saber que cridava amb ràbia, no pas pel dolor físic, sinó per la injustícia de la mort fora d'hores...

I així, vam passejar per tot d'escenes, la majoria amb molta força, d'altres potser més dolces, i alguna, ja pertanyent a l'avantguarda, més insòlita.

L'ultima que vam veure, va ser la que s'hauria, i de fet jo també m'hauria, penjat al sostre de l'habitació, just sobre el llit, per així cada matí veure-la, i saber com hem de viure.

En aquella obra, hi havia la cara d'una noia somrient, alegre i feliç, despentinada, que malgrat ser en blanc i negre, em vaig imaginar que era rossa, duia alguna trena enredada entre la multitud de blens desobedients i enèrgics, com el seu somriure plaent. Aquesta noia però, duia els ulls tapats amb un mocador que es barrejava amb aquella melena tant potent.

Ràpidament, en veure aquesta imatge, vam buscar-ne el títol :"La fortuna".

Després de certa estona contemplant-lo enmig del silenci pronuncià poper:

-Què en penses d'aquest?

-...

-M'encanta...

-I què en penses tu?

-Que sovint actuem així, amb els ulls tancats, i somrient, sense pensar-ho...Fem quelcom sense rumiar i això és bo, és viure.

Aleshores em mira, i continua...

-La fortuna existeix, no ho hi ha coincidències -i somriu-.

-Em quedo amb aquest -diu-.

-Jo també.

I marxem; amb aquell gust d'haver estat els més afortunats del món, -i de fet ho hem estat- per haver pogut ser tant a prop de persones que a cada dia que passa, són més lluny en el temps, però més propers en la ment: Els artistes.

I prometent-me d'enviar-me un mail, i agraint-me qui sap què, per aparèixer el segon dia que passejava per Barcelona quasi perdut, ens vam acomiadar.

Aleshores vaig ser jo que quasi bé em perdo despistada entre els passadissos subterranis de Barcelona... i del meu cor cada dia més boig... Tot pensant en que "En Nenad i la fortuna" o "La fortuna i en Nenad", serien bons títols per un llibre -inexistent-...

I tot menjant un entrepà de tres euros amb cinquanta cèntims, de formatge, llom i ceba que vaig apartar, vaig veure a tres sord-muts que es comunicaven per un llenguatge que jo ignorava, i vaig decidir que no per gaire temps. També em vaig mirar el sostre, tant carregós com agradable i que em va fer fer les maletes i viatjar des d'aquell tamboret massa usat i massa envernissat, per una altra època amb gust d'entrepà.

Després, vaig caminar rambla avall cantant sols per mi i per aquells qui passaven a vint-i-quatre centímetres i mig dels meus llavis, la cançó de Misery, dels Beatles -tot pensant en que hauria d'haver fet un cop d'ull a la fira del disc-. Fins que vaig arribar allà on tots els artistes pintaven i els turistes regatejaven tot pronunciant nombres que disminuïen mica en mica, acostant-me a les pinzellades estretes, a les línies, als colors, notant així el pols de l'artista de carrer mentre creava, viu i clar, una olor de no se sap pas què que inspira a la ciutat i tots els passatgers que la sort o la desgràcia els ha dut ha caminar per aquells paratges tacats sobretot del màgic modernisme.

I caminant i presenciant... vaig arribar fins al nostre mar mediterrani, brut i ple de peixos afamats i probablement assedegats. Vaig seure en un graó esquerdat i ple de coloms i d'excrements secs pel Sol que semblava fugir a corre-cuita. Mentre deixava una flor groga que encara agonitzava prop de mar, vaig treure la meva càmera per fer una fotografia, i tot dibuixant a un veritable fotògraf, que copsava amb una càmera gegant i bonica, negra i lluent, no pas com el seu cabell, però si com els seus ulls de color de mar exòtic, net, suau i calmat, però amb cocodrils i qui sap si algun calamar... una rata inflada i ofegada que flotava entre la fastigosa primera capa d'aigua salada i amarga exposada a la porqueria humana, i la deixadesa característica d'aquesta espècie.

Quan ja només mig sol feia de bombeta, vaig decidir marxar... Però abans, vaig donar aquell retrat al fotògraf, ja que vaig considerar que era més seu, que no pas meu... i signant amb una lletra que semblava d'alfabet inventat, li vaig donar, i vaig girar cua.

Aleshores, per una curiosa inèrcia vaig girar el cap enrere, i sorpresa vaig veure com aquell fotògraf rodamón barbut, em mirava a través d'un forat que el full on la seva fotografia, feta a mà, com les que havia vist durant el matí, tenia.

Més tard, dins el tren, em vaig adormir, barrejant sense pietat, artistes d'arreu, quadres francesos, fotografies i pudor de mar, ulls blaus que veien Grècia cada dia, flors grogues i entrepans sense ceba... i així, somniant com sempre, vaig passar de llarg la parada on havia de baixar...

I quan em vaig despertar vaig dir-me...

Un altre joc de la poderosa i alhora absurda Fortuna!

L'hoste insòlit

 

Del llibre L' HOSTE INSÒLIT

 

No em malvendré el silenci. D'aquest cos

en conec els topants i les dreceres

i n'estimo els esclats, les defallences,

no visc a pler, però hi visc i això em basta.

 

No em malvendré el silenci  ni l'espai

feixuc de mi mateix i dels projectes

desmesurats que em poblen i m'exalten.

Amb els dits balbs de tant palpar memòries

m'inscric a tota mena de propòsits

de goig i d'esperança.

                                          Fonda i clara,

la veu que em repeteix proclama vida.

 

No vull conservar res que cridi la memòria

del vent arravatat i dels noms del silenci.

Vinc d'un llarg temps de pluges damunt la mar quieta

dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrere.

 

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima

la vida per damunt de qualsevol riquesa,

l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.

Cridat a viure, visc, i poso la mà plana

damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

 

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d'ara. Faig jurament de viure.

 

Poesia pertanyent al llibre l' Hoste insòlit, escrit l'any 1978. Quan Martí i Pol ja era afectat per la esclerosi múltiple. I a diferència de la darrera poesia comentada, aquesta és molt més interior.

 

El poeta ens convida a lluitar, com ho fa ell, envers el mal estar causat  per la malaltia, amb un optimisme admirable. Clar que cal tenir present que, com més optimisme mostra, més mals moments ha d'haver viscut. No pots viure un sentiment d'optimisme exquisit, si abans no has conegut la tristesa quasi absoluta.

 

Aquest positivisme tant propi -que m'ha fet pensar en un dels personatges creat per Voltaire anomenat Pangloss-, ja rau en els quatre primers versos. Exalta la seva pròpia acceptació, s'estima tal com és: Miquel Martí i Pol amb tots els ets i uts! Allò que és blanc, allò que és negre, els sis i els nos... I tal i com acaba dient en el primer paràgraf, malgrat totes aquestes contradiccions, viu, i això ja l'omple.

 

Diu ser un home amb propòsits, fites on arribar, projectes i camins per a complir aquests.  Un home que es carrega d'energia per a saltar els entrebancs - i si se'n troba, senyal que no es queda quiet-, mentre persegueix les metes.

 

I ho fa amb seguretat i de forma incandescent, sempre fixant-se en un avui, i no pas en un ahir, pel qual no ja hi passeja, com un dia va fer. Perquè el que l'inspira, no és el passat, sinó el present i el saber-lo aprofitar.

 

És important rellegir el vers següent: "L'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta".

Delicioses paraules xocants entre si, miralls que reflecteixen l' oposat, dos camins que l' humà pot escollir. L'èxtasi i el foc, representen l'ànima que cerca l'aventura, aquell qui enamorat del "Carpe diem" viu.  En canvi, el turment i la pregunta, fan referència al pensament, a la quietud solitària d'un mateix, amb el qual Martí i Pol, no vol trobar-s'hi, ja que per pensar, ens hem d'aturar i comparar amb els fets del passat.

 

El poeta adora allò que flueix i, a més a més, ho fa amb força; no vol ésser quelcom immòbil, i per tant aplaudeix a allò es mou i realça que la sang batega arreu.

 

Quan diu "Tot és camí des d'ara", justifica tots els  mots dits anteriorment. L'ara, existeix sempre, i un cop hi és, desapareix i en neix un de nou. Ens recorda doncs a un ritme que mai conclou, quelcom eternament bellugadís, renovant-se, existint, vivint.

 

Aquestes ratlles empolainades per la ment de poeta, m'han fet pensar en el famós "Ara és demà", i en molts d'altres que reivindiquen, tal i com ho fa aquest, l'afany de respirar, de veure, de sentir...en definitiva, de viure que té l'autor.

 

Imatge: "Viatger davant un mar de boira" del romàntic Caspar David Friedrich.

- Perquè encara que sigui amb l’ajut d’un bastó, continua avençant-.       

 

Romanço

 

ROMANÇO

Si ens besem pels carrers
trontollaran les cases,
les dones del raval
ho contaran al batlle,
vindran guàrdies civils
empunyant simitarres,
dos frares del Remei
i el sometent amb arma.
Convictes de mant crim
ens penjaran a plaça,
quan ja siguem penjats
repicaran campanes,
acudirà la gent,
proclamaran l'alarma
i el batlle, modestet, 
dirà quatre paraules.
Serà un dia revolt
amb molta tramuntana,
com brandarem, amor, 
tota la santa tarda!
Per veure'ns vindrà gent
de tota la comarca,
algú dirà: és molt trist,
i et mirarà les cames.
Entorn del cadafal
nenes uniformades
recaptaran diners
per les missions de l'Àsia.
En ser que sigui fosc
tornarem cap a casa,
gats adúlters viuran
la nit a les teulades,
ens farà mal el coll, 
tindrem les mans ben balbes,
els ulls inflats pel vent
i un tremolor a les cames.
Sinistres vigilants
armats amb forca i dalla
percaçaran arreu
parelles amagades.
Abans no es faci clar
fugirem cap a França
pels vells camins del bosc
disfressats de captaires.
Quan ja siguem ben lluny
en qualsevol obaga,
cremarem els vestits
i esborrarem el rastre.
Llavors, lliures i sols,
sense dir cap paraula
ens besarem de nou
amb una força estranya.

 

 

"Romanço", del llibre El poble, fou escrit entre els anys 1956 i 1958. Important rellevar aquestes dates, quan el franquisme estava arrelat sense miraments en terres catalanes; i quan, a més a més, el poeta encara no malvivia- com dirà després en algunes poesies- a causa de la seva malaltia.

"Romanço" tracta d'un tema polític i per tant alhora social, i per a demostrar-nos-ho, utilitza aquest sentiment que ens caracteritza: L'amor.

Partint d'un bes en públic, un petó ple de força al bell mig del carrer, es van desencadenant una sèrie de pensaments hipotètics sobre què podria ocórrer si algú el presencies. Ens descriu la crua idea dels dos amants malaurats, morts, assassinats, penjats a la plaça per la "justícia". Ho fa amb unes imatges nítides i impactants, en les quals hi ha una força molt intensa; així, les paraules romanen més temps i més profundament en ment.

A més a  més, és interessant de fixar-se en el detall del vent que, tal i com el poeta diu, els farà brandar tota la santa tarda. Ens n' adonem ara d'aquesta fotografia escrita, que arriba a ésser macabra.

Hi ha un contrast que enriqueix la poesia, malgrat ser força amargant. Fixem-nos doncs quan ens parla de: les nenes que recapten diners per a missions a l' Àsia, o el batlle modestet, que diu tan sols quatre paraules; que ens fa pensar en que el fet de matar per un petó és quelcom habitual dins la societat, diríem doncs que per desgràcia s'ha arribat a veure un fet esperpèntic amb una certa normalitat.

Una vegada ha pintat el retrat d'aquesta imatge amb poques paraules molt ben col·locades, retorna del pensament d'un d'aquests dos amants, i ara pressuposarà el seu veritable futur, un de molt més feliç que no pas d'anterior. Veiem doncs, als dos amants vius que, malgrat estar cansats i farts de l'opressió, planejaran una fugida cap a França, en aquella època les portes cap a la llibertat.

Cal remarcar també, com el poeta exposa aquesta necessitat de sentir-se lliure i desdir-se d'allò que put i que fins i tot ja ni tan sols es pot ensumar. És a dir, la imposició d'una dictadura que malmet tot allò que abans creixia i vivia. Els amants persegueixen doncs la necessitat de respirar de nou, de flairar. Fixem-nos en quan diu que cremaran els vestits i esborraran el rastre.

Finalment subratllar com n'és d'interessant que, la poesia acabi amb el mateix fet que comença, un petó. Tot i que l'últim, a diferència del primer, serà serè, tranquil, silenciós, estrany -perquè no hi haurà el neguit que hi havia i, tot allò que és nou ens resulta sovint rar-, però sobretot serà un bes lliure.

 

Imatge: "El petó" d'en Toulouse Lautrec

Miquel Martí i Pol

 

Miquel Martí i Pol

 

Poeta que nasqué l'any 1929 a Roda de Ter, a la comarca d' Osona; dins d'una família treballadora. Això òbviament determinà la seva vida, la qual també fou marcada pel món laboral des de ben jove, una joventut malaltissa igual que ho va ser la maduresa.

Cal destacar sobretot, que a la dècada dels setanta, la seva dèbil salut, es veu malmesa, mica en mica per una esclerosi múltiple. A causa d'aquesta morirà l'any 2003 a Barcelona. Però lluitant sempre coratjosament contra aquesta mort dictatorial.

 

Cosa que es reflectirà en la seva poesia. Aquesta, autobiogràfica, escrita a partir de la pròpia experiència.

Els seus versos adoptaran un caire quotidià i humà, expressat d'una forma habitualment més narrativa que no pas conceptual; sempre però, dins l'àmbit poètic.

De manera que el lector s'hi identificarà i la comprendrà més fàcilment. Això farà que l'artista tingui un nombre de lectors considerable.

Martí i Pol, segons les èpoques de la seva trajectòria poètica, coincident amb la biogràfica, tractarà d'uns temes o d'uns altres (societat, amor, mort...), sempre però amb un optimisme sorprenent i únic, acompanyat d'un inacabable afany de viure.

 

Fira del llibre d’ocasió antic i modern

 

Abans que les paraules d'en Miquel Martí i Pol duguin un aire carregat de l'optimisme característic d'aquest autor contemporani a "Le Moulin de la Galette", deixeu-me fer una recomanació:

 

La setmana passada, fou celebrada al Passeig de Gràcia, la coneguda Fira del llibre d'ocasió antic i modern.

Va esdevenir, igual que els darrers cinquanta-sis anys, un gran èxit. Un èxit col·lectiu i alhora individual.

 

Els amants de La Paraula, varem marxar-ne amb el cor encès, la mirada delitosa i un caminar enèrgic. Mentre flairàvem, encara en arribar a casa, les nostres mans que, amb poques hores havien resseguit -i algunes potser fins i tot perseguit- tants pensaments; i havien deixat enrere tantes lletres transcendents que superaven la majestuositat i incandescència del temps, lletres doncs, que vivien més enllà que entre pàgines.

 

Els que encara no havien besat els llavis de La Paraula, varen aventurar-se a fer-ho. I això els feia perdre l'horitzó de vista, car les lletres el fonen al seu pas.

I mentre aquest sentiment novell despertava... Com qui descobreix un sisè sentit... Molts desesperàvem desmesuradament envers el saber, el que venia de dècades enrere i el que havia sorgit potser abans d'ahir. I ho fèiem així: desmesuradament, perquè igual que l'amor, la literatura no en té de mesures!

 

I en aquell garbuix desdibuixat d'èpoques, llengües, autors i vianants enigmàtics... Vaig guaitar unes mans nervioses, que lleugeres fregaven enèrgicament i alhora plàcidament, amb estima, els lloms dels llibres de butxaca de segona mà. Acompanyades d'una veu masculina, envellida, estroncant-se deliciosament; que pronunciava per a si mateixa els noms dels autors emblemàtics -no pas pel seu nom conegut, sinó pels mots que darrere d'aquest s'hi amaguen-.

 

I vaig veure de sobte, totes les pàgines que aquelles mans blanques, polides, de dits llargaruts, havien passat al llarg d'una vida sencera...

Mirava aquell avi d'escassos cabells canosos clenxinats, de corbata acolorida antiga i jaqueta ajustada, descaradament, encisada.

Ell alçà la mirada, que fità la meva, i somrigué. Ens trobarem aleshores immersos en aquella càlida complicitat dels qui compartim l' amant seductora, que a tants humans idealistes ens té enamorats: La Paraula.

 

La Paraula, que malgrat ésser donzella compartida és arreu al instant precís, rau amb tots els que l'estimem al mateix temps.

 

Així doncs, tan si sou de ciències com si sou de lletres, coincidim en una cosa, i és que som tots humans, i la paraula és la nostra font primària d'expressió. Per tant la Fira del llibre d'ocasió antic i modern, ja celebrada, va ser, i l'any que ve serà, una important oportunitat per  descobrir nous punts de vista i assaborir més conscientment els ja coneguts; viure experiències insòlites i repetir-ne d'altres de bell nou. Que sens dubte ens farà recordar a aquelles paraules d'en Foix: M'exalta el nou i m'enamora el vell.

 

Us convido amb aquestes línies a gaudir d'aquest acte públic cultural, dirigit a aquells qui ja han embogit sanament per La Paraula, i a aquells que quan menys s'ho esperin cauran malalts en aquesta delerosa i inevitable epidèmia tant plaent.

 

El Cafè de l'Òpera

Ahir a la nit no podia dormir, tampoc ho volia... no necessitava el son per a somniar. Volia passejar per la Barcelona nocturna, per les Rambles, entre la Catedral, pel Born... Pels racons atapeïts de ments emboirades pel fum de la pròpia ciutat i del tabac... Volia sentir aquella barreja de llengües d’arreu, en un intent de comunicació, finalment efectiu. Volia presenciar bufandes cobrint espatlles descobertes, volia veure llavis de molts colors i com aquests pronunciaven mots que em farien adonar de la meva ignorància lingüística, i això m’encoratjaria a saber-ne més. Volia sentir "clocs" de totes les sabates existents, i fins i tot d’alguns peus descalços. Volia riure sentint tots els riures possibles i volia veure abraçades, crits, pinzells, mirades...l’art, tota la creació de la ciutat quan la lluna treu el cap, i entre la màgia dels carrerons estrets, neix un món a part del nostre... entre lletres, pintura i personalitats, entre músiques improvisades, mim i cerveses sota els arbres, petons rere places úniques i poesia... volia viure aquest polsim de nit, que se t’endu molt més enllà d’on et poden duu els propis somnis dins el llit.

 

Així doncs, vaig agafar un llibre, després el tren, i vaig deixar-me dur per aquesta invenció real i quasi perfecte, farcida del perfum bohemi i la ferum del clavegueram, i entre regalims d’alegria i desesperació humana, vaig passar per davant del Liceu, aleshores adormit, i vaig veure-hi just davant el famós "Cafè de l’Òpera". Aleshores, vaig treure el llibre que m’havia acompanyat durant el viatge entre les vies i estacions, i vaig llegir-ne a la primera plana "Cafè de l’Òpera". Aquelles poesies d’en Margarit i d’en Masats, quedaven endreçades i recollides en aquell llibre que duia de títol el nom del cafè que ara romania envers els meus ulls plens de llum, el meu serrell despentinat i el meu cor emocionat.

 

I tot i haver menjat una poma vermella, tot llegint i rellegint la poesia visual d’en Papasseït que desfila per una paret del Passeig del Born -a la que de vegades tinc la necessitat de recórrer-, que diu: "Camí de sol per les rutes amigues, unes formigues", vaig posar un peu per primera vegada dins d’aquell local Modernista, no només per endinsar-me en un cafè amb llet de matinada, sinó també per llegir aquella poesia que em té encantada, filla d’aquell "Cafè de l’Òpera", que duu com a títol: El Zaire, del poeta resident a Mollet, Josep Masats, especial per ser un poeta tant proper i amb el qual he tingut el plaer d’intercanviar paraules i algun text.

 

Heus aquí una altra delícia de la literatura -que, com ja sabeu del cert, humans, ens fa pessigolles de ben a prop-:    

 

 

Et vas tenyir els cabells

d’un roig intens

i vas fugir,

qui sap si fins el Zaire.

Vas fullejar el diari

i me’n recordo, encara,

que vas brindar amb xampany

pels vius, pels morts

i per les cols de l’hort.

No et vas ni "despedir"

i veig com si fos ara,

el teu vestit morat,

i puc sentir la flaire

de cada flor de llessamí

que duies en el fil dels pits.

Me’n queda un altre de record,

que es repeteix com un malson.

Hi ha l’ametller i el camp de cols:

ens fem carícies,

l’amor a cor què vols,

cor què desitges,

fins que les verdes cols

es tornen d’or,

i em parles del teu Zaire,

encesa, pits enlaire.

Que n’és, de lluny, el Zaire...

amor, no triguis gaire,

que sense tu les nits

són llargues i l’alcohol trist,

sentint Lou Reed, Santana,

l’Springsteen fins l’albada,

naufrago en el sofà

de merda d’algun bar,

faig ioga, amor,

m’empaita la neurosi,

em cal algun narcòtic

i m’he confós de món.

Hi deu haver un món

de polsegueres

amb turons d’argila,

acàcies del desert, bardisses,

i tu que em desesperes,

amb flors de llesamí,

ficades en el fil dels pits.

Els pits més estremits

del Montjuïc, Raval

i qui sap si del Zaire...

Jo hi vull fugir!,

amor, si trigues gaire.

Me n’aniré tot sol,

potser amb el 2 CV,

sense equipatge,

seguint un mapa qualsevol

fins a la pols d’aram

i les acàcies.

 

 

Tornem a trobar-nos amb allò que sembla impossible...Des dels paratges desdibuixats d’una ciutat il·luminada pels antics fanals i la melodia dels vaixells de vela dansant;  viatgem fins a les històries més llunyanes, inimaginables i immenses, respirem aquelles olors, veiem aquells colors...vivim els fets i els moments, amb uns altres cabells, unes altres mans, un altre nom...

 

Els mots, tenen el poder d’encabir-ho tot, i els escriptors, de fer-ho amb destresa... I nosaltres, lectors -alguns potser també escriptors-, de saber obrir els ulls en un altre escenari!

 

Cultura: Serrallonga en viu

 

Sant Hilari de Sacalm diu: Torna en Serrallonga!

 

Divendres 21, dissabte 22 i diumenge 23, a Sant Hilari de Sacalm, poble gironí, terra de bandolers... En Serrallonga hi ha aparegut de nou! I ha dut a vilatans i visitants, l’ambient de l’època.

 

Ja de bon matí, els carrers s’omplen de bandolers i dones amb cotilles, així com espardenyes i barretines, que ens conviden a fer una càlida ullada al passat del poble català.

 

Les places engalanades, són plenes de parades amb productes artesans. Mentre, les olors d’àpats com: Senglar amb patates rodones, costelles de porc rostides amb castanyes... ronden pels carrers i anuncien que arriba el migdia.

I és que, fins i tot en el camp gastronòmic, s’ha retornat segles enrere.

Així fent un tast d’aquesta cuina barroca catalana, ens retrobem, quasi sense plantejar-nos-ho, amb els gustos culinaris dels nostres avantpassats.

 

Quan la tarda ja s’acosta, els avis, no romanen al graó de la església, tal i com ho fan cada dia... Sinó que aplaudeixen al ritme dels trabucs dels bandolers -no només gironins- .

També els joves dansen, tal i com ho fan els gegants i capgrossos.

Aleshores, els menuts canten cançons de lladres i bandolers i juguen amb trabucs de fusta, mandrons i algun titella divertit, pels carrers estrets i humits.

 

Hi ha també sortides guiades pels volts d’aquest poble que durant aquest cap de setmana, viatja en el temps. On entre el verd, s’hi descobreix, després d’una explicació històrica de la vila: el tresor d’en Serrallonga, la casa on aquest memorable personatge residí, un passeig  pel museu acompanyat d’un audiovisual... En definitiva, un molt interessant recorregut per uns paratges que, malgrat haver passat el temps, conserven, sens dubte, el veritable esperit d’aquelles èpoques, així com la mirada del mític bandoler Serrallonga i mantenen, ben vivament l’ànima de la Catalunya barroca.

 

Agraïm doncs a les entitats, institucions i habitants de Sant Hilari, haver permès endinsar-nos, com no pas sempre és possible, en aquest estil de vida, que un dia, fou el nostre, i que de fet, tampoc s’hi allunya tant.

Perquè no hi ha massa coses tant commovedores com estudiar  de forma lúdica una cultura, en l’àmbit històric, tant de prop.

I és que, tot el que es basi en conèixer terres i tradicions siguin les catalanes o no, sigui a través d’un ball o d’un llibre, ens obre les portes a descobrir-nos un xic més. 

 

Finalment, per a fer honor a aquest bloc cultural, hi adjunto la lletra -que no deixa de ser poesia- de la popular cançó dels "Esquirols", del disc Torna publicat l’any 80, referent a en Serrallonga, que reflexa qui era i com en va ser i n’és d’admirat el nostre bandoler.

 

Torna, torna Serrallonga

Del cor de les Guilleries
sortirà un gran espetec
que en farà ressons de guerra
a les parets de Tavartet.

Des de Sau a la Cellera,
des del Far al Matagalls,
el trabuc d’en Serrallonga
tornarà als amagatalls.

Torna, torna Serrallonga
que l’alzina ens cremaran,
que ens arrencaran les pedres,
que la terra ens robaran.

 

Confio en que així, lectors i -per tant- viatgers, pugueu apropar-vos una mica més a aquest món -perquè és tot un món- de la vida de l’aventura, que sovint n’és una de fugitiva; com ho va ser la d’aquests veïns nostres del temps.

 

Espero que això us animi, tal i com ho faig jo, a presenciar, l’any que ve, aquest espectacle tant proper i accessible per a tothom.

Benvinguts

Senyores i senyors, vagin entrant i siguin benvinguts en aquest racó on els pinzells, l’expressió, les olors, els sentiments, les melodies, els gustos… i sobretot les lletres, són els protagonistes de la funció.

 

I no els diré « Seguin, seguin » perquè no volem seure! Aspirem a conèixer i créixer... així doncs romanguin drets envers l’escenari i quan el cor els ho demani.. pugin i actuïn!

 

Xxxt…que ja comença...

 

En Santiago Rusiñol, puja a l’escenari i ens complau amb aquestes quatre paraules on descriu “Le Moulin de la Galette” fruit del Viatge a París, juntament amb Casas i Utrillo, l’any 1900. I també ens presenta un quadre que nasqué en aquest mateix viatge i que duu com a títol “Un bohemi”:

 “Els artistes l’anomenen familiarment el “Moulin de la Galette”, que vol dir diners; i com que els diners no abunden al barri, el molí és la casa de préstecs imaginari, la caixa de socors de l’artista. Qui vulgui convertir l’art en mercaderia (segons una llegenda) que no busqui la seva protecció: el molí l’enxarpa a les seves llargues antenes, el lliga de peus i mans com una teranyina giravoltant vertiginosament el mareja fins que el llença al camp de l’oblit; però amb els devots de l’art, amb els qui acudeixen al seu temple a demanar inspiració -que és la fortuna que ell presenta-, amb aquests (repeteix la llegenda), amb aquests és generós i compassiu." 

 

-Aplaudiments-

  I ara... et toca a TU!