Passió pel dibuix

 

Crònica del dia 2 de novembre del 2007

"En Nenad i la fortuna" o "La fortuna i en Nenad"

De bon matí va sonar el despertador, aquesta vegada però, no volar pels aires com malauradament fa sempre.

Em vaig afanyar a vestir-me, i tot agafant la bossa vermella tenyida pel temps, vaig deixar-hi caure la meva càmera de fer fotografies: La llibreta xinesa i el bolígraf català. Aleshores, vaig fer un saltiró que em va fer volar pels aires, i vaig anar a parar a Barcelona, prop del MNAC, al Caixa Fòrum, on hi feien una exposició que duia com a títol: Passió pel dibuix.

I mentre pujava d'esquena les escales mecàniques contemplant així el niu de vida i moviment que en aquell mateix moment alimentava la plaça Espanya, vaig creuar-me amb la mirada d'un noi d'ulls blaus i pell fosqueta que pujava tímid, per les escales mecàniques paral·leles a les meves, contemplant una noia que, tornaria a caure- com ho havia fet de bon matí- si no es girava aviat.

Aleshores, em vaig girar, tot remenant amb la mà dreta com buscant quelcom a la bossa, i d'aquesta, sense voler-ho -o potser si-, en va sortir la càmera, on hi vaig fotografiar una frase que deia així: "si vols saber la fórmula per crear una estrella...". En arribar al final d'aquelles escales divertides que mai s'aturen, vaig donar-li el paper lleugerament groguenc -en un intent del fabricant per donar-li un aire antic- mal doblegat.

En Nenad era de Grècia, i em va parlar en anglès...i sense adonar-nos-en, ens trobarem comentant totes les delícies de l'art que romanien e aquell indret passatger -com tots-. 

I així s'escapà el matí, parlant en anglès, pensant en grec i en català...entre esbossos, dibuixos i obres a mig fer, quotidianes, de grans i petits pintors francesos d'entre els segles XVII, fins als inicis de les avantguardes.

Una obra acolorida i de pinzellades gruixudes i suculents d'en Cézanne ens feu pensar en en Van Gogh. En Víctor Hugo ens captivà més estona que no pas d'altres amb "La tempestat", hi apareixia mig vaixell torturat i desmanegat, trist i míser, sota un gran cercle voluptuós, fosc, malèfic i majestuós que rodolava volent ser una tempesta sobre un fons cru pintat dels colors d'una tardor esfereïdora.

Vam aturar-nos també envers les flors fetes amb llapis del mateix autor que, més tard, va pintar commocionat per la realitat heroica per part d'uns, i un xic -o potser més- patètica dels altres, "La llibertat guiant el poble", del romàntic Delacroix, que ens feu pensar en en Goya i la seva -majoritàriament- fosca creació.

Contemplant una noia moixa i desgraciada, cansada, pàl·lida i alhora preciosa, d'ulls tristos com tots els seus cabells que semblaven haver estat pentinats amb els dits ràpidament... Vam arribar a creure que realment era viva, davant nostre... després d'uns minuts però, ens vam adonar que es tractava d'una obra titulada "La pidolaire".

Ell digué: A estat plorant fa poc...

Jo vaig respondre: Sí... -car tenia el nas lleugerament vermell i unes ulleres malaltisses blavoses quasi liles-.

També ens vam aturar envers la violència i la corpulència dels cossos que lluitaven, fets amb ratlles gruixudes i segures- alguns victoriosos i d'altres abatuts...però mai acceptant del tot la derrota, d'un formidable esbós que semblava en moviment, d'en Géricault. Ell assenyalà la noia amb esquena de noi a la qual li estiraven sense pietat els cabells, i tot i estar d'esquena, vam saber que cridava amb ràbia, no pas pel dolor físic, sinó per la injustícia de la mort fora d'hores...

I així, vam passejar per tot d'escenes, la majoria amb molta força, d'altres potser més dolces, i alguna, ja pertanyent a l'avantguarda, més insòlita.

L'ultima que vam veure, va ser la que s'hauria, i de fet jo també m'hauria, penjat al sostre de l'habitació, just sobre el llit, per així cada matí veure-la, i saber com hem de viure.

En aquella obra, hi havia la cara d'una noia somrient, alegre i feliç, despentinada, que malgrat ser en blanc i negre, em vaig imaginar que era rossa, duia alguna trena enredada entre la multitud de blens desobedients i enèrgics, com el seu somriure plaent. Aquesta noia però, duia els ulls tapats amb un mocador que es barrejava amb aquella melena tant potent.

Ràpidament, en veure aquesta imatge, vam buscar-ne el títol :"La fortuna".

Després de certa estona contemplant-lo enmig del silenci pronuncià poper:

-Què en penses d'aquest?

-...

-M'encanta...

-I què en penses tu?

-Que sovint actuem així, amb els ulls tancats, i somrient, sense pensar-ho...Fem quelcom sense rumiar i això és bo, és viure.

Aleshores em mira, i continua...

-La fortuna existeix, no ho hi ha coincidències -i somriu-.

-Em quedo amb aquest -diu-.

-Jo també.

I marxem; amb aquell gust d'haver estat els més afortunats del món, -i de fet ho hem estat- per haver pogut ser tant a prop de persones que a cada dia que passa, són més lluny en el temps, però més propers en la ment: Els artistes.

I prometent-me d'enviar-me un mail, i agraint-me qui sap què, per aparèixer el segon dia que passejava per Barcelona quasi perdut, ens vam acomiadar.

Aleshores vaig ser jo que quasi bé em perdo despistada entre els passadissos subterranis de Barcelona... i del meu cor cada dia més boig... Tot pensant en que "En Nenad i la fortuna" o "La fortuna i en Nenad", serien bons títols per un llibre -inexistent-...

I tot menjant un entrepà de tres euros amb cinquanta cèntims, de formatge, llom i ceba que vaig apartar, vaig veure a tres sord-muts que es comunicaven per un llenguatge que jo ignorava, i vaig decidir que no per gaire temps. També em vaig mirar el sostre, tant carregós com agradable i que em va fer fer les maletes i viatjar des d'aquell tamboret massa usat i massa envernissat, per una altra època amb gust d'entrepà.

Després, vaig caminar rambla avall cantant sols per mi i per aquells qui passaven a vint-i-quatre centímetres i mig dels meus llavis, la cançó de Misery, dels Beatles -tot pensant en que hauria d'haver fet un cop d'ull a la fira del disc-. Fins que vaig arribar allà on tots els artistes pintaven i els turistes regatejaven tot pronunciant nombres que disminuïen mica en mica, acostant-me a les pinzellades estretes, a les línies, als colors, notant així el pols de l'artista de carrer mentre creava, viu i clar, una olor de no se sap pas què que inspira a la ciutat i tots els passatgers que la sort o la desgràcia els ha dut ha caminar per aquells paratges tacats sobretot del màgic modernisme.

I caminant i presenciant... vaig arribar fins al nostre mar mediterrani, brut i ple de peixos afamats i probablement assedegats. Vaig seure en un graó esquerdat i ple de coloms i d'excrements secs pel Sol que semblava fugir a corre-cuita. Mentre deixava una flor groga que encara agonitzava prop de mar, vaig treure la meva càmera per fer una fotografia, i tot dibuixant a un veritable fotògraf, que copsava amb una càmera gegant i bonica, negra i lluent, no pas com el seu cabell, però si com els seus ulls de color de mar exòtic, net, suau i calmat, però amb cocodrils i qui sap si algun calamar... una rata inflada i ofegada que flotava entre la fastigosa primera capa d'aigua salada i amarga exposada a la porqueria humana, i la deixadesa característica d'aquesta espècie.

Quan ja només mig sol feia de bombeta, vaig decidir marxar... Però abans, vaig donar aquell retrat al fotògraf, ja que vaig considerar que era més seu, que no pas meu... i signant amb una lletra que semblava d'alfabet inventat, li vaig donar, i vaig girar cua.

Aleshores, per una curiosa inèrcia vaig girar el cap enrere, i sorpresa vaig veure com aquell fotògraf rodamón barbut, em mirava a través d'un forat que el full on la seva fotografia, feta a mà, com les que havia vist durant el matí, tenia.

Més tard, dins el tren, em vaig adormir, barrejant sense pietat, artistes d'arreu, quadres francesos, fotografies i pudor de mar, ulls blaus que veien Grècia cada dia, flors grogues i entrepans sense ceba... i així, somniant com sempre, vaig passar de llarg la parada on havia de baixar...

I quan em vaig despertar vaig dir-me...

Un altre joc de la poderosa i alhora absurda Fortuna!