Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit, fou –i quasi podríem dir ÉS- un poeta català de la avantguarda.Nasqué a la capital catalana l’any 1894 i hi morí quan tingué 30 anys, a causa de la tuberculosi que patia. Sí, aquesta malaltia s’endugué sense pietat a aquest malaltís, des de ben xic, autor. I marxaren amb ell, tantes idees que no pogué plasmar d’aquella forma tant característica, enlluernadora i envejable, però sobretot tan particular. Tot i així, malgrat que la seva obra no va ser –o no va poder ser- tant extensa en nombre de pàgines, com la d’altres autors, fou -quasi perillosament- immensa en idees i arribà molt lluny. Tant que fins i tot ens costa veure on va anar a parar en certes poesies. Visqué en diferents indrets; de molt jove, arran de mar, això l’influirà en la seva obra literària. Es casarà amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui tindrà dues filles a les quals dedicarà poesies. Treballarà, també, en oficis ben diversos, finalment, en una llibreria. Allà coneixerà molts personatges de lletres, i mica en mica s’anirà fent un racó en constant creixement al món de les paraules. No pas però, al món de les paraules polítiques de caire social, que ja havia emprat de més jove, sinó al món de les paraules de poeta. L’ofici, de tots els que va fer, que no es pot considerar del tot ofici, sinó més aviat: deliri humà endreçat.  Aquest deliri humà endreçat -o potser no tant-, serà, quan haurà aclucat els ulls -però mai el cor- no només llegit i viscut, sinó també cantat i acompanyat de melodies, creades al dia d’avui; i qui sap si llegit un dia de platja plujós. Joan Salvat-Papasseit, tractarà sobretot els temes amb els quals s’ha anat entrebancant i enamorant durant la seva vida: El mar, l’amor- de tots tipus-, el sexe... temes sempre expressats d’una forma que defineix sense dubte -ni dret de contradir- el moviment de l’avantguarda, i de tant en tant, deixarà caure alguna pinzellada futurista força delectant. ...Heus aquí dues poesies amoroses i apassionants –adjectiu obvi tenint en compte que es tracta d’amor-. Amor, perquè havent-ne d’escollir dues, les trio d’aquest tema, del tema més real, foll i humà que existeix i és present, superant el temps i estripant les parets de nosaltres mateixos, i apareixent desarmat i poderós...mai temerós, reclamant sense jutjar... vet aquí l’Amor i per tant vet aquí l’Humà.  Així doncs, despulleu les vostres mans si és que duen guarniment, i apropeu els dits al pit d’aquest poeta, que us convida a tocar el seu cor, en ple batec primaveral- perquè malgrat que és tardor, en el seu cor sempre era primavera, que la sang altera-.

Un fort aplaudiment per: I quan confiats els arbres i Mester d’amor.

  -Imatge: Rosa Meditativa, de Salvador Dalí, perqué d' enmig del blau (en el cas d'en Papasseit, del blau marí), en va sortir la flor, la Rosa, amb els pètals rojos més suculents...-