El Cafè de l'Òpera

Ahir a la nit no podia dormir, tampoc ho volia... no necessitava el son per a somniar. Volia passejar per la Barcelona nocturna, per les Rambles, entre la Catedral, pel Born... Pels racons atapeïts de ments emboirades pel fum de la pròpia ciutat i del tabac... Volia sentir aquella barreja de llengües d’arreu, en un intent de comunicació, finalment efectiu. Volia presenciar bufandes cobrint espatlles descobertes, volia veure llavis de molts colors i com aquests pronunciaven mots que em farien adonar de la meva ignorància lingüística, i això m’encoratjaria a saber-ne més. Volia sentir "clocs" de totes les sabates existents, i fins i tot d’alguns peus descalços. Volia riure sentint tots els riures possibles i volia veure abraçades, crits, pinzells, mirades...l’art, tota la creació de la ciutat quan la lluna treu el cap, i entre la màgia dels carrerons estrets, neix un món a part del nostre... entre lletres, pintura i personalitats, entre músiques improvisades, mim i cerveses sota els arbres, petons rere places úniques i poesia... volia viure aquest polsim de nit, que se t’endu molt més enllà d’on et poden duu els propis somnis dins el llit.

 

Així doncs, vaig agafar un llibre, després el tren, i vaig deixar-me dur per aquesta invenció real i quasi perfecte, farcida del perfum bohemi i la ferum del clavegueram, i entre regalims d’alegria i desesperació humana, vaig passar per davant del Liceu, aleshores adormit, i vaig veure-hi just davant el famós "Cafè de l’Òpera". Aleshores, vaig treure el llibre que m’havia acompanyat durant el viatge entre les vies i estacions, i vaig llegir-ne a la primera plana "Cafè de l’Òpera". Aquelles poesies d’en Margarit i d’en Masats, quedaven endreçades i recollides en aquell llibre que duia de títol el nom del cafè que ara romania envers els meus ulls plens de llum, el meu serrell despentinat i el meu cor emocionat.

 

I tot i haver menjat una poma vermella, tot llegint i rellegint la poesia visual d’en Papasseït que desfila per una paret del Passeig del Born -a la que de vegades tinc la necessitat de recórrer-, que diu: "Camí de sol per les rutes amigues, unes formigues", vaig posar un peu per primera vegada dins d’aquell local Modernista, no només per endinsar-me en un cafè amb llet de matinada, sinó també per llegir aquella poesia que em té encantada, filla d’aquell "Cafè de l’Òpera", que duu com a títol: El Zaire, del poeta resident a Mollet, Josep Masats, especial per ser un poeta tant proper i amb el qual he tingut el plaer d’intercanviar paraules i algun text.

 

Heus aquí una altra delícia de la literatura -que, com ja sabeu del cert, humans, ens fa pessigolles de ben a prop-:    

 

 

Et vas tenyir els cabells

d’un roig intens

i vas fugir,

qui sap si fins el Zaire.

Vas fullejar el diari

i me’n recordo, encara,

que vas brindar amb xampany

pels vius, pels morts

i per les cols de l’hort.

No et vas ni "despedir"

i veig com si fos ara,

el teu vestit morat,

i puc sentir la flaire

de cada flor de llessamí

que duies en el fil dels pits.

Me’n queda un altre de record,

que es repeteix com un malson.

Hi ha l’ametller i el camp de cols:

ens fem carícies,

l’amor a cor què vols,

cor què desitges,

fins que les verdes cols

es tornen d’or,

i em parles del teu Zaire,

encesa, pits enlaire.

Que n’és, de lluny, el Zaire...

amor, no triguis gaire,

que sense tu les nits

són llargues i l’alcohol trist,

sentint Lou Reed, Santana,

l’Springsteen fins l’albada,

naufrago en el sofà

de merda d’algun bar,

faig ioga, amor,

m’empaita la neurosi,

em cal algun narcòtic

i m’he confós de món.

Hi deu haver un món

de polsegueres

amb turons d’argila,

acàcies del desert, bardisses,

i tu que em desesperes,

amb flors de llesamí,

ficades en el fil dels pits.

Els pits més estremits

del Montjuïc, Raval

i qui sap si del Zaire...

Jo hi vull fugir!,

amor, si trigues gaire.

Me n’aniré tot sol,

potser amb el 2 CV,

sense equipatge,

seguint un mapa qualsevol

fins a la pols d’aram

i les acàcies.

 

 

Tornem a trobar-nos amb allò que sembla impossible...Des dels paratges desdibuixats d’una ciutat il·luminada pels antics fanals i la melodia dels vaixells de vela dansant;  viatgem fins a les històries més llunyanes, inimaginables i immenses, respirem aquelles olors, veiem aquells colors...vivim els fets i els moments, amb uns altres cabells, unes altres mans, un altre nom...

 

Els mots, tenen el poder d’encabir-ho tot, i els escriptors, de fer-ho amb destresa... I nosaltres, lectors -alguns potser també escriptors-, de saber obrir els ulls en un altre escenari!