La pedra Solitària

 

LA PEDRA SOLITÀRIA, de l'obra Realitats, 1963

Trapezis del matí: cordes fulgents,
anelles invisibles. Respirava
la llum, filtrant-se per clivelles
de finestró. M'he despertat, em gronxo,
caic daltabaix del cec abisme groc.
 
Eixides: amagatalls de paraules
entre fullatges habitats pel cant
de l'ocell blau, remorejar de fonts
entre falgueres, safareigs blavosos
d'estiu, la tarda reflectint-s'hi, graves
de clar jardí, per on ressonen passos
d'infant.
Realitat és ara
i això:
m'he aturat caient
de paraula en paraula,
com per grades de sol,
avall, al fons del cec abisme groc,
on lluu cremant la pedra solitària.

 

Heus aquí una poesia de reflexió del propi autor sobre la seva realitat.

Ja de bon matí, sent que res no és estable  perquè els "trapezis del matí" amaneixen l'escena. Se sent atrapat i no veu la llum de forma clara, sinó de forma translúcida. Fixem-nos-hi: "Respirava la llum, filtrant-se per clivelles de finestró". Finestró, afirma, no pas finestres amplies. Tot és petit, estret i mal il·luminat quan es desperta.

Enmig d'aquest vaivé quasi de circ en el que un nou dia comença, perd l'equilibri i cau per "el cec abisme groc". Groc, color que, primerament, du mala sort als actors, i per tant a la humanitat -és el que som-. I en segon lloc, ens fa pensar en el poeta andalús Juan Ramón Jiménez i les seves sinistres paraules en el poema Primavera amararilla, que des que va caure a les meves mans, el color groc s'ha anat tornant repugnant, malèvol, angoixant, maquiavèl·lic i tenebrós.  

"Eixides", busca Vinyoli abans de descriure un refugi que, malgrat la connotació negativa de la paraula refugi, veiem que és un refugi plaent. Potser: la salvació.

Un refugi on hi escriu, per tant és un "amagatall de paraules". Situat entre la natura, reflex romàntic evident de la llibertat; on hi predomina el blau, color de la serenitat. Ens parla també de l'estiu i d'un infant; recordem que Vinyoli de petit era feliç estiuejant.

Sobtadament fa un salt i surt d'aquest ambient que havia creat per dir-nos, essent ben explícit, que és la realitat. "Realitat és ara i això", és a dir, la realitat és el present. 

L'autor ha deixat de fer aquest viatge: "m'he aturat caient (...) al fons del cec abisme groc" per pensar en el present, que recordem que és allò real, i allunyar-se del passat, que ja no existeix.

Acaba dient que al fons d'aquest abisme hi ha cremant la pedra solitària. Vet aquí un enigma, que solsament podríem resoldre demanant a l'autor... Què és la cremant pedra solitària? Jo responc -però no m'escoltéssiu pas car sóc la que més ignoro la solució- que aquesta pedra és el passat que, malgrat no existir, no deixa de bullir i alhora pesar i, aquest abisme groc pel qual el protagonista queia és el camí que de vegades emprem, quan el pessimisme truca a la porta, i que pot arribar a convertir el passat, en el nostre present, i per tant en la nostra realitat.

Si fora així, malaguanyada vida, oi humanistes?