A les fosques

 

A LES FOSQUES, de l'obra Tot és ara i res, 1970

Visc a les fosques,
avar d'imatges col·leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
 
Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

 

Quan vivim a les fosques, sempre hi ha un motiu, quelcom que no hem aconseguit, i som -com molt bé empra el mot Vinyoli- avars d'allò que no tenim. D'allò que solsament rau en imatges, més enllà dels ulls, en la ment, i que està evocat sobre nostre "com munts de cartes": paraules, "i fotografies": instants.  

Aquest moble del qual parla l'artista, no deixa de ser l'home capficat. Paraula que defineix quasi a la perfecció aquests versos: cap-ficat.

El moble que grinyola, pesa massa tot el que roman ara en ell. Sobretot "de nit", perquè quan no ha silenci, senyores i senyors, és molt senzill pensar, massa.

Les paraules de l'autor són clares, reals. És una metàfora tòpica i potent. Sols cal fer un cop d'ull a l'expressió "roseguen els corcs", molt utilitzat també per d'altres autors.

Ara ens descobreix que aquest moble es tracta d'un calaix, un calaix ple del pes de la buidor de no tenir, el pes de la derrota després de l'esforç. Quan diu: "haver esperat tantes vegades i que no hi hagi mai trobat", fa que afegim ràpidament un adjectiu a la derrota, aquest és immerescuda.

Finalment veiem que aquest rosec continu, ja acceptat, ja quasi no dol, perquè s'ha convertit en quelcom, per desgràcia, quotidià i monòton. I ha esdevingut així per manca de valentia, per falta d'una mísera i alhora vital empenta -com el que va suposar la frase de Rilke al poeta-.

Tal i com ell mateix diu en l'últim vers, no aconsegueix els seus desitjos, i ja no només això -no vulguem començar la casa per la teulada, anar tant ràpid- sinó primerament vèncer al corc -després ja assolir els desitjos-, a causa de la covardia, el de vegades tant malaurat seny, i sobretot la impotència -sí, aquella que perfora  il·lusions i inunda primer, finalment escanya amb les seves arrels.. i ai las! Com dol l'ofec!- .

Vers aquesta poesia que ens parla de la VIDA sols vull fer un crit que reuneixi les següents lletres: ENDAVANT!

 

Imatge: "El vampir", de Munch. Perquè si vivim a les fosques, la negror se'ns cruspeix.