Joan Vinyoli

A les fosques

 

A LES FOSQUES, de l'obra Tot és ara i res, 1970

Visc a les fosques,
avar d'imatges col·leccionades
com munts de cartes i fotografies
guardades en un moble que grinyola
de nit, que la humitat reinfla
i roseguen els corcs.
 
Calaix de vida,
podrida pels desigs
no satisfets, pel cansament
d'haver esperat tantes vegades
i que no hagi mai trobat.
Tot s'ha tornat avorriment, desdeny i fàstic,
per covardia, seny o bé impotència.

 

Quan vivim a les fosques, sempre hi ha un motiu, quelcom que no hem aconseguit, i som -com molt bé empra el mot Vinyoli- avars d'allò que no tenim. D'allò que solsament rau en imatges, més enllà dels ulls, en la ment, i que està evocat sobre nostre "com munts de cartes": paraules, "i fotografies": instants.  

Aquest moble del qual parla l'artista, no deixa de ser l'home capficat. Paraula que defineix quasi a la perfecció aquests versos: cap-ficat.

El moble que grinyola, pesa massa tot el que roman ara en ell. Sobretot "de nit", perquè quan no ha silenci, senyores i senyors, és molt senzill pensar, massa.

Les paraules de l'autor són clares, reals. És una metàfora tòpica i potent. Sols cal fer un cop d'ull a l'expressió "roseguen els corcs", molt utilitzat també per d'altres autors.

Ara ens descobreix que aquest moble es tracta d'un calaix, un calaix ple del pes de la buidor de no tenir, el pes de la derrota després de l'esforç. Quan diu: "haver esperat tantes vegades i que no hi hagi mai trobat", fa que afegim ràpidament un adjectiu a la derrota, aquest és immerescuda.

Finalment veiem que aquest rosec continu, ja acceptat, ja quasi no dol, perquè s'ha convertit en quelcom, per desgràcia, quotidià i monòton. I ha esdevingut així per manca de valentia, per falta d'una mísera i alhora vital empenta -com el que va suposar la frase de Rilke al poeta-.

Tal i com ell mateix diu en l'últim vers, no aconsegueix els seus desitjos, i ja no només això -no vulguem començar la casa per la teulada, anar tant ràpid- sinó primerament vèncer al corc -després ja assolir els desitjos-, a causa de la covardia, el de vegades tant malaurat seny, i sobretot la impotència -sí, aquella que perfora  il·lusions i inunda primer, finalment escanya amb les seves arrels.. i ai las! Com dol l'ofec!- .

Vers aquesta poesia que ens parla de la VIDA sols vull fer un crit que reuneixi les següents lletres: ENDAVANT!

 

Imatge: "El vampir", de Munch. Perquè si vivim a les fosques, la negror se'ns cruspeix.

La pedra Solitària

 

LA PEDRA SOLITÀRIA, de l'obra Realitats, 1963

Trapezis del matí: cordes fulgents,
anelles invisibles. Respirava
la llum, filtrant-se per clivelles
de finestró. M'he despertat, em gronxo,
caic daltabaix del cec abisme groc.
 
Eixides: amagatalls de paraules
entre fullatges habitats pel cant
de l'ocell blau, remorejar de fonts
entre falgueres, safareigs blavosos
d'estiu, la tarda reflectint-s'hi, graves
de clar jardí, per on ressonen passos
d'infant.
Realitat és ara
i això:
m'he aturat caient
de paraula en paraula,
com per grades de sol,
avall, al fons del cec abisme groc,
on lluu cremant la pedra solitària.

 

Heus aquí una poesia de reflexió del propi autor sobre la seva realitat.

Ja de bon matí, sent que res no és estable  perquè els "trapezis del matí" amaneixen l'escena. Se sent atrapat i no veu la llum de forma clara, sinó de forma translúcida. Fixem-nos-hi: "Respirava la llum, filtrant-se per clivelles de finestró". Finestró, afirma, no pas finestres amplies. Tot és petit, estret i mal il·luminat quan es desperta.

Enmig d'aquest vaivé quasi de circ en el que un nou dia comença, perd l'equilibri i cau per "el cec abisme groc". Groc, color que, primerament, du mala sort als actors, i per tant a la humanitat -és el que som-. I en segon lloc, ens fa pensar en el poeta andalús Juan Ramón Jiménez i les seves sinistres paraules en el poema Primavera amararilla, que des que va caure a les meves mans, el color groc s'ha anat tornant repugnant, malèvol, angoixant, maquiavèl·lic i tenebrós.  

"Eixides", busca Vinyoli abans de descriure un refugi que, malgrat la connotació negativa de la paraula refugi, veiem que és un refugi plaent. Potser: la salvació.

Un refugi on hi escriu, per tant és un "amagatall de paraules". Situat entre la natura, reflex romàntic evident de la llibertat; on hi predomina el blau, color de la serenitat. Ens parla també de l'estiu i d'un infant; recordem que Vinyoli de petit era feliç estiuejant.

Sobtadament fa un salt i surt d'aquest ambient que havia creat per dir-nos, essent ben explícit, que és la realitat. "Realitat és ara i això", és a dir, la realitat és el present. 

L'autor ha deixat de fer aquest viatge: "m'he aturat caient (...) al fons del cec abisme groc" per pensar en el present, que recordem que és allò real, i allunyar-se del passat, que ja no existeix.

Acaba dient que al fons d'aquest abisme hi ha cremant la pedra solitària. Vet aquí un enigma, que solsament podríem resoldre demanant a l'autor... Què és la cremant pedra solitària? Jo responc -però no m'escoltéssiu pas car sóc la que més ignoro la solució- que aquesta pedra és el passat que, malgrat no existir, no deixa de bullir i alhora pesar i, aquest abisme groc pel qual el protagonista queia és el camí que de vegades emprem, quan el pessimisme truca a la porta, i que pot arribar a convertir el passat, en el nostre present, i per tant en la nostra realitat.

Si fora així, malaguanyada vida, oi humanistes?

 

JOAN VINYOLI

Joan Vinyoli, un vertader nom de poeta, aquest nascut a la capital catalana l'any 1914.

Influït per la austera vida econòmica familiar, contraposant-se això amb les alegres hores viscudes tot estiuejant de ben jove, així com l'aroma de l'editorial Labor sempre present, en naixerà una poesia que, malgrat estar inspirada en la realitat, tindrà sempre un rerefons del dubte existencial així com la condició humana, i una pinzellada considerable del tan potent Romanticisme alemany.

L'artista afirmava que la poesia no és simple metàfora, sinó que la considerava una eina poderosa per a conèixer-se a un mateix i conseqüentment, al món.

Cal dir però, que Joan Vinyoli no hauria estat un nom de poeta si Rilke no hagués dit "La poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiència". Tot i que, ben mirat, no hi ha sentiments sense experiències, ni experiències sense sentiments.

El poeta coincidí amb les paraules de Rilke, i no només hi coincidí, sinó que aquestes foren l'empenta, l'empenta perquè l'artista barceloní escrivís. Foren doncs la lletra majúscula de cada vers de Vinyoli.

A partir d'aquí en nasqué una obra, i aquesta s'amplià fins l'any de la seva mort, el 1984. Les paraules de Vinyoli foren guardades en calaixos sota títols com: Les hores retrobades, El Callat, Tot és ara i res, Passeig d'aniversari, entre tantes d'altres.

És cert però, que entre aquestes obres esmentades, hi contemplem un Vinyoli ben diferent. Un de més esperançador, un de més decadent, un Vinyoli amb veu tèrbola parlant de temes metafísics, un Vinyoli auster parlant de coses materials per a referir-se a fets transcendents, un Vinyoli... sincer, descobrint-se i per tant descobrint-nos a nosaltres, els seus lectors.

Que com a lectors que som, tot i observar-hi diferències, també hi albirem sempre els mateixos ulls, la mateixa ment. Perquè el poeta sap conservar, superant així al temps, una mateixa veu, coherent i uniforme, al marge de les tendències. I que, com molt es mereix, serà exemple de nous poetes catalans.