A 17 anys
A 17 ANYS Un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l'abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la gran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencaré tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s'ompliran d'amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
potser un dia faré un pas endarrere
però un dia no hi haurà qui m'aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot.
No podia pas no subratllar una poesia que du la nostra edat com a títol. És un poema ple de versos farcits de contradiccions dits per una mateixa persona.
Això representa amb tots els ets i uts com som els humans. I sobretot com som en l'adolescència, tot i que, amagat amb més o menys destresa, ho som tota la vida de contradictoris. En aquesta obra però, aquest joc de clarobscur és quasi brutal. Vegem-ho: "Un dia(...) em clavaré la patacada (...) i un dia em salvarà un àngel", o bé, "un dia seré massa i un dia seré xunga".
Cal dir que tots aquests punts de vista oposats convivint en la mateixa poesia estan plens d'energia, energia per arribar a afirmar que "inventaré un sentiment nou" i, encara més energia, esme, voluntat i valentia per dir "un dia passaré de tot".
Un indici clar d'aquest neguit de joventut, que sobta de bon principi fins i tot al lector atrafegat és aquesta reiteració del nexe "i", acompanyat de "un dia".
La "i" és símbol d'espontaneïtat, de decisions preses a l'atzar i a l'instant, et fa pensar en ocurrències d'aquelles que sols les fas realitat si no t'atures a meditar-les -senyal ovbi d'adolescent, o potser de romàntic, o potser... d'humà?-.
Aquest "un dia" rau en l'obra, en l' inici de la majoria dels versos, representant la manca d'agenda... M'explicaré: El protagonista no ens parla pas d'un dia concret, sinó d'un dia qualsevol, d'un fet no pautat, que succeirà un dia no acordat. Parlem doncs d'un impuls quasi sobrenatural que ens farà decidir -sense adonar-nos-en- de que aquest dia pot ser el dia, i finalment veurem que la jornada, tampoc serà transcendent perquè, correm-hi tots, demà quelcom de nou ha de passar!
Veiem doncs aquest esperit ple de força vital que als disset anys pren importància, siguis de ment quadrada o de ment rinxolada.
Sentiu el batec de les paraules del poeta? Ell, ha sabut copsar en versos breus el ritme del nostre cor, i en aquesta poesia, el sentim a l'uníson.
Imatge: El jardí de les delícies d' El Bosco. On hi veiem com bull enèrgica la humanitat.
2 comentarios
MariA** -
Ets una artista d'escriptora!!
Un petó!
MariA**
Marta -
He vist que has escollit el mateix poema que jo, d'Enric Casasses, així que he decidit deixar-hi per aquí el meu comentari.
Remarco el teu comentari en que dius que la vida dels adolescens està plena de contradiccions. ¨
És una edat especial i que cal aprofitar i gaudir al màxim. Tot i això també té els seus pros i contres, com tot. Però això fa que els 17 siguin més especial, no trobes? jeje
Una abraçada ben forta!