Enric Casasses

A 17 anys

A 17 ANYS

Un dia cauré pel barranc i em clavaré la patacada
un dia em llançaré a l'abisme i em salvarà un àngel
i un dia us donaré la gran sorpresa
i un dia passaré de tot
un dia em senyalaran com a culpable
un dia em cuidareu com una estrella
i un dia trencaré tots aquests motllos
i passaré de tot
un dia seré massa i un dia seré xunga
un dia seré el vent que tomba els arbres
i un dia inventaré un sentiment nou i un dia
i un dia passaré de tot
tots els amics ens partirem de riure
tots els imperis s'ompliran d'amors
baixaran les barcasses amb la fruita
i passarem de tot
potser un dia faré un pas endarrere
però un dia no hi haurà qui m'aturi
i un dia muntaré una festa
i un dia passaré de tot.

No podia pas no subratllar una poesia que du la nostra edat com a títol. És un poema ple de versos farcits de contradiccions dits per una mateixa persona.

Això representa amb tots els ets i uts com som els humans. I sobretot com som en l'adolescència, tot i que, amagat amb més o menys destresa, ho som tota la vida de contradictoris. En aquesta obra però, aquest joc de clarobscur és quasi brutal. Vegem-ho: "Un dia(...) em clavaré la patacada (...) i un dia em salvarà un àngel", o bé, "un dia seré massa i un dia seré xunga".

Cal dir que tots aquests punts de vista oposats convivint en la mateixa poesia estan plens d'energia, energia per arribar a afirmar que "inventaré un sentiment nou" i, encara més energia, esme, voluntat i valentia per dir "un dia passaré de tot".

Un indici clar d'aquest neguit de joventut, que sobta de bon principi fins i tot al lector atrafegat és  aquesta reiteració del nexe "i", acompanyat de "un dia".

La "i" és símbol d'espontaneïtat, de decisions preses a l'atzar i a l'instant, et fa pensar en ocurrències d'aquelles que sols les fas realitat si no t'atures a meditar-les -senyal ovbi d'adolescent, o potser de romàntic, o potser... d'humà?-.

Aquest "un dia" rau en l'obra, en l' inici de la majoria dels versos, representant la manca d'agenda... M'explicaré: El protagonista no ens parla pas d'un dia concret, sinó d'un dia qualsevol, d'un fet no pautat, que succeirà un dia no acordat. Parlem doncs d'un impuls quasi sobrenatural que ens farà decidir -sense adonar-nos-en- de que aquest dia pot ser el dia, i finalment veurem que la jornada, tampoc serà transcendent perquè, correm-hi tots, demà quelcom de nou ha de passar!

Veiem doncs aquest esperit ple de força vital que als disset anys pren importància, siguis de ment quadrada o de ment rinxolada.

Sentiu el batec de les paraules del poeta? Ell, ha sabut copsar en versos breus el ritme del nostre cor, i en aquesta poesia, el sentim a l'uníson.

Imatge: El jardí de les delícies d' El Bosco. On hi veiem com bull enèrgica la humanitat.

Enric Casasses

 

El senyor Casasses és la nostra veu, la veu de tots, la veu purament humana; sí, la sincera i explícita.

L' incomparable i inconfusible Enric Casasses nasqué, i amb ell tot un nou punt de mira, a Barcelona l'any 1951. I per sort rere el típic guionet després de l'any de naixença de l'autor, d'aquestes biografies de pa sucat amb oli que trobem com si res per el gran reialme virtual, en aquest cas, no trobem una data de defunció.

I és que compartim món amb Casasses, amb aquest artista que és l'eix d'un estil poètic català.  

Enric Casasses ha experimentat amb tot tipus de poesies ben inversemblants entre si. L'autor passa per estils com el Renaixement, el Barroc i fins i tot la poesia medieval, que contrasta deixant-nos a tots enlluernats amb l'estil surrealista, que sembla a ser que és amb la que normalment l'associem.

Algunes de les obres més rellevants d'aquesta icona de les paraules i les sensacions són: La cosa aquella, No hi érem, D'equivocar-se així, Canaris fosforescents, etcètera. Tots els esmentats han estat premiats.

Estrafolari i proper, concret i alhora d'arreu, enrevessat i clar... solsament pot ser: Enric Casasses.

 

Imatge: El cantant, de Joan Miró. Perquè aquest artista canta amb colors vius i contundents.