Ans... Piraré

El do de mesclar èpoques, contextos i uhs.

 

Durant la setmana del 14 al 21 de Maig la capital catalana s’omplí de poesia per tots racons. A part del “Festival Internacional de Poesia de Barcelona” que aconseguí convertir la nit en dia, vaig poder presenciar d’ entre tots els actes que se celebraren un recital que no em deixà indiferent. Aquest fou el de l’ Enric Casasses que recità gran part de la seva obra UH.

 

Es va treure el barret, lleuger. Mirava al centre amb seguretat, tot i que desviava les mirades esquerra i dreta enllà.

Semblava que les paraules sortissin de les puntes dels seus cabells descolorits i esquerps pel món.

 

Cada vers una esgarrapada, i cada esgarrapada un esternut, i cada esternut una nova paraula. Prenia amb força aquestes paraules amb els dits fins i atents, molt atents. Ja eren seves!

De totes elles en creà un fil, es creà a ell mateix.

 

Remenava entre la paperassa ordenada, però rere els seus ulls qui sap si entortolligada. Remenava, buscant potser, un palet on envoltar-hi el fil. Potser no va trobar el que buscava, malgrat això digué.

Digué i digué llarga estona... Tenia un cap escanyolit, com una pansa d’aquestes que al mastegar-la és dolça, enganxifosa i persistent. O com una pruna lila seca. Era un cap gros, malgrat tenir-lo petit. Un cap gros esclatant a cada gest-mot.

Digué, en definitiva, digué llarga estona... que fou escassa.

 

Creava l’harmonia del temps els espais i les imatges que surten de la ment, just acabades de collir. I posades a l’olla.

I allà hi suraven les seves paraules, enmig d’una aigua que quan bull es projecta en un ara que es torna l’ahir per uns segons... Semblava mag. Ho vaig pensar més d’una vegada. I encara ara convisc amb el dubte.

 

La poesia d’Enric Casasses està feta en una estratosfera més enllà. Està entre allà i aquí. Concretament es troba en la estratosfera número catorze, o número uh. No ho recordo. Si més no sé  que és aquella des de la que pots picar d’allò raonable i científic. I posar-hi alhora un polsim d’allò altre. Enmig d’un paisatge més enllà del missatge genial.

 

I dels sons i onomatopeies, sap fer-ne una paraula, i la definició més llarga. La definició més llarga: Uh.

Quin sentit. El té tot velles de cabells blancs repugnants que viviu en el rococó més extrem i perdut, velles de cor de floc de neu, que també presenciàveu la sala, fastiguejades. Vosaltres, com tot, absolutament tot i tothom, també hi sou dins de les seves paraules. Dins l’olla. Ell.

 

Ell és el sentit.  Ell és el fil conductor. O potser el conductor d’un fil que ens entortolliga a tots els humans i tot el que nosaltres arrosseguem.

 

Ans... piraré.

Imatge: Mona Lisa de Basquiat, perquè Casasses mescla allò del passat amb el present esbojarrat.