I QUAN CONFIATS ELS ARBRES
I QUAN CONFIATS ELS ARBRES
1
i quan confiats els arbres es vesteixen
ignoren els seus ulls
nit dia sol estelada plena
i les rodes de la fortuna de la seva sina
i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes
ignoren el seu ventre
damunt la cripta ufana
que flameja el seu cos
vas de l'amor
llet i mel en son clos
flor d'atzabeja:
-quan confiats els arbres es vesteixen
Ella és la Primavera
i2
com una fletxa el seu mentó
quan besa
-com una fletxa els seus braços alçats
la seva sina com una sageta
-una sageta els seu gest marxant
fletxa
arc
sageta
sagrari de carn:
i la joguina com la més tallant
Heus aquí una de les poesies de la seva obra mestra, d' El poema de la rosa als llavis. El poema més conegut, i hi ha molts motius perquè ho sigui, d'en Papasseit.
Fa una descripció plena de metàfores, de símbols, que descriuen a la seva amant. Papasseit ens convida a passejar pel cos d'aquesta mentre fa referència a tots els indrets que més l'atrauen: els ulls, la sina, els colzes, el ventre, la cripta ufana... Veiem doncs que fa un viatge començant pels ulls, que ja són la primera espurna que encenen el que més endavant, quan arribi a la cripta ufana, es convertirà en flama.
Cal dir que en la segona part de la poesia, un cop ja ens ha presentat a la Primavera, la seva amant; ens descriu com n'és d'àgil i veiem, com li agrada ho sigui.
Així doncs, fent tot un joc de paraules harmòniques, ens parla de la sexualitat, l'atracció i la passió.
Val la pena parar atenció en que per al poeta, aquesta noia, era tot un misteri, i tots sabem, com a bons humans que som què, tot allò prohibit i desconegut, ens atrau com un iman. I ens plau de descobrir-ho, poc a poc. Fixem-nos en les següents expressions: cripta ufana, el misteri de la rosa vermella.
El fet de que en Papasseit presenti a la seva amant com quelcom misteriós, i que mica en mica, la vagi descobrint barrejant-hi aliments com a metàfores (llet i mel) i fent referències a la natura (primavera, flor d'atzabeja, rosa vermella, arbres), i finalment ens deixi assaborir el caràcter alhora d'estimar d'aquesta noia: un caràcter juganer, àvid, apassionat, àgil, llençat (fletxa, sageta)... que xoca amb imatges breus i profundes (gest marxant, braços alçats) que el poeta presenta amb una traça i una destresa digna de veritable artista... Fa que el lector s'hi trobi ben immers.
A més a més, Papasseit, aconsegueix que en pocs versos, el lector augmenti el ritme de la lectura, i vagi variant d'intensitats amb el joc de la col·locació dels mots, el contingut d'aquests, així com els seus guions quasi inexplicables.
I precisament en l'últim vers, després de fer una escala de breus realitats referents a la noia, la poesia gira, i l'autor fa referència a si mateix. I posa el punt i final de la forma més original, en una poesia on no hi ha punts finals. Senyal de que l'autor no vol que s'acabi tot el que ens descriu i ens fa viure.
I nosaltres, els lectors, els oïents, el public, els viatgers i els vianants... tampoc.
Imatge: El Petó, de Rodin
5 comentarios
hamna ali -
hamna ali -
Jordan Trunner -
Jordan Trunner
Nike Shox Shoes -
maria -
pero no se com começar ni res
gracies