Joan Salvat-Papasseit

I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

 

I QUAN CONFIATS ELS ARBRES

   1

i quan confiats els arbres es vesteixen

ignoren els seus ulls

nit       dia       sol       estelada plena

 

i les rodes de la fortuna de la seva sina

 

i el misteri de la rosa vermella dels seus colzes

 

ignoren el seu ventre

                                     damunt la cripta ufana

                                      que flameja el seu cos

 

vas de l'amor

                        llet i mel en son clos

                                                           flor d'atzabeja:

-quan confiats els arbres es vesteixen

               Ella és la Primavera

 

i2

com una fletxa el seu mentó

   quan besa

-com una fletxa els seus braços alçats

 

la seva sina com  una sageta

-una sageta els seu gest marxant

 

fletxa

            arc

                        sageta

                                   sagrari de carn:

i la joguina                               com la més tallant

                                  

Heus aquí una de les poesies de la seva obra mestra, d' El poema de la rosa als llavis. El poema més conegut, i hi ha molts motius perquè ho sigui, d'en Papasseit.

Fa una descripció plena de metàfores, de símbols, que descriuen a la seva amant. Papasseit ens convida a passejar pel cos d'aquesta mentre fa referència a tots els indrets que més l'atrauen: els ulls, la sina, els colzes, el ventre, la cripta ufana... Veiem doncs que fa un viatge començant pels ulls, que ja són la primera espurna que encenen el que més endavant, quan arribi a la cripta ufana, es convertirà en flama.

Cal dir que en la segona part de la poesia, un cop ja ens ha presentat a la Primavera, la seva amant; ens descriu com n'és d'àgil i veiem, com li agrada ho sigui.

Així doncs, fent tot un joc de paraules harmòniques, ens parla de la sexualitat, l'atracció i la passió.

Val la pena parar atenció en que per al poeta, aquesta noia, era tot un misteri, i tots sabem, com a bons humans que som què, tot allò prohibit i desconegut, ens atrau com un iman. I ens plau de descobrir-ho, poc a poc. Fixem-nos en les següents expressions: cripta ufana, el misteri de la rosa vermella.

El fet de que en Papasseit presenti a la seva amant com quelcom misteriós, i que mica en mica, la vagi descobrint barrejant-hi aliments com a metàfores (llet i mel) i fent referències a la natura (primavera, flor d'atzabeja, rosa vermella, arbres), i finalment ens deixi assaborir el caràcter alhora d'estimar d'aquesta noia: un caràcter juganer, àvid, apassionat, àgil, llençat (fletxa, sageta)... que xoca amb imatges breus i profundes (gest marxant, braços alçats) que el poeta presenta amb una traça i una destresa digna de veritable artista... Fa que el lector s'hi trobi ben immers.

A més a més, Papasseit, aconsegueix que en pocs versos, el lector augmenti el ritme de la lectura, i vagi variant d'intensitats amb el joc de la col·locació dels mots, el contingut d'aquests, així com els seus guions quasi inexplicables.

I precisament en l'últim vers, després de fer una escala de breus realitats referents a la  noia, la poesia gira, i l'autor fa referència a si mateix. I posa el punt i final de la forma més original, en una poesia on no hi ha punts finals. Senyal de que l'autor no vol que s'acabi tot el que ens descriu i ens fa viure.

I nosaltres, els lectors, els oïents, el public, els viatgers i els vianants... tampoc.

 

Imatge: El Petó, de Rodin

Mester d'amor

 

Mester d'amor

 

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d´amar no comporta mesura.

Deixa´t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l´amor perdura.

 

No besis, no, com l´esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa´t besar -sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

 

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l´oreig en ta galta?

Deixa´t besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada -la copa ben alta.

 

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa´t besar

                     i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

 

 

Vegem aquí quatre paràgrafs pronunciats per la veu d'algun flâneur, que, després de caminar per a molts indrets fent-se savi -com qualsevol observador-, un mestre, ens diu : Amants beseu! i feu-ho sense prejudicis, Amants beseu! i sentiu el bes molt més enllà que si el classifiquem com: un mer bes de cada dia.

Perquè cada petó, està carregat de tota una història, i ja sabem que les històries, són plenes d'enigmes curioses i que temem, així com de capsetes delicioses i plaents.

És cert que aquesta és una poesia senzilla. Però malgrat la seva senzillesa, és perillosament potent, perquè després de viure-la, sortiríem al carrer i besaríem...fins la fi del món besaríem!

No sigueu conformistes!, ens diu Papasseit, i si us plau fer petons, doncs feu-ne, car en aquest món, solsament hi som quatre dies. I ja que tenim el regal de ser-hi, gaudim-lo. Fixem-nos-hi: vianant a la font regalada.

 

Ens empenta al primer paràgraf a besar, i ens diu que si sabem com n'és de deliciós fer-ho, no hem de reprimir-nos; ni a fer-ne, ni a deixar-nos-en fer. Perquè un petó, és l'expressió més clara d'amor; sigui un amor d'unes hores, o un amor per molt de temps.

Més endavant fa referència a que com més apassionadament fem un petó, més a prop de la persona estimada estem.

Ens planteja després que què hauria estat de nosaltres si moríssim abans de saber que és un petó, un petó d'amant.

Després ens parla dels indrets en els que més plau besar, com n'és el coll, de pell fina.

Finalment acaba dient que besem i que ens besin, i que si no en tenim prou, tornem a besar...que, com tots sabem...aquella ombra negra que sovint pinem de transparent: el temps, hi jugarà el seu paper.

 

Vet aquí doncs, una poesia que t'encoratja a estimar, i no només a això, sinó també a viure,- i potser també a estimar la vida-, perquè aquest consell que ens dóna aquest mester d'amor, el podem aplicar en qualsevol factor de la vida: Carpe Diem, perquè, Tempus Fugit.

 

Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit, fou –i quasi podríem dir ÉS- un poeta català de la avantguarda.Nasqué a la capital catalana l’any 1894 i hi morí quan tingué 30 anys, a causa de la tuberculosi que patia. Sí, aquesta malaltia s’endugué sense pietat a aquest malaltís, des de ben xic, autor. I marxaren amb ell, tantes idees que no pogué plasmar d’aquella forma tant característica, enlluernadora i envejable, però sobretot tan particular. Tot i així, malgrat que la seva obra no va ser –o no va poder ser- tant extensa en nombre de pàgines, com la d’altres autors, fou -quasi perillosament- immensa en idees i arribà molt lluny. Tant que fins i tot ens costa veure on va anar a parar en certes poesies. Visqué en diferents indrets; de molt jove, arran de mar, això l’influirà en la seva obra literària. Es casarà amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui tindrà dues filles a les quals dedicarà poesies. Treballarà, també, en oficis ben diversos, finalment, en una llibreria. Allà coneixerà molts personatges de lletres, i mica en mica s’anirà fent un racó en constant creixement al món de les paraules. No pas però, al món de les paraules polítiques de caire social, que ja havia emprat de més jove, sinó al món de les paraules de poeta. L’ofici, de tots els que va fer, que no es pot considerar del tot ofici, sinó més aviat: deliri humà endreçat.  Aquest deliri humà endreçat -o potser no tant-, serà, quan haurà aclucat els ulls -però mai el cor- no només llegit i viscut, sinó també cantat i acompanyat de melodies, creades al dia d’avui; i qui sap si llegit un dia de platja plujós. Joan Salvat-Papasseit, tractarà sobretot els temes amb els quals s’ha anat entrebancant i enamorant durant la seva vida: El mar, l’amor- de tots tipus-, el sexe... temes sempre expressats d’una forma que defineix sense dubte -ni dret de contradir- el moviment de l’avantguarda, i de tant en tant, deixarà caure alguna pinzellada futurista força delectant. ...Heus aquí dues poesies amoroses i apassionants –adjectiu obvi tenint en compte que es tracta d’amor-. Amor, perquè havent-ne d’escollir dues, les trio d’aquest tema, del tema més real, foll i humà que existeix i és present, superant el temps i estripant les parets de nosaltres mateixos, i apareixent desarmat i poderós...mai temerós, reclamant sense jutjar... vet aquí l’Amor i per tant vet aquí l’Humà.  Així doncs, despulleu les vostres mans si és que duen guarniment, i apropeu els dits al pit d’aquest poeta, que us convida a tocar el seu cor, en ple batec primaveral- perquè malgrat que és tardor, en el seu cor sempre era primavera, que la sang altera-.

Un fort aplaudiment per: I quan confiats els arbres i Mester d’amor.

  -Imatge: Rosa Meditativa, de Salvador Dalí, perqué d' enmig del blau (en el cas d'en Papasseit, del blau marí), en va sortir la flor, la Rosa, amb els pètals rojos més suculents...-